Acqua, o el que poden fer els nens...

Avui vull compartir un video fantàstic que he trobat al blog de l'editorial Flamboyant. Un grup de nens italians de 7 anys fan un curtmetratge sobre l'aigua.

Acqua from Raffaella Traniello on Vimeo.

I, sobre tot, no us perdeu el "com es va fer".

The making of ACQUA from Raffaella Traniello on Vimeo.

Moltes vegades penso... ¡el que es podria fer amb els nens! I no calen grans inversions ni recursos extraordinaris, només imaginació, sensibilitat i confiança en les seves capacitats.

Més temps per dedicar-lo als fills

És una de les coses més importants d'aquesta vida i sembla que un s'hagi de justificar per dedicar-hi uns anys, cosa que no cal si et poses a estudiar una carrera, et fas polític o te'n vas a meditar al Tíbet...

http://mastiempoconloshijos.blogspot.com/

El llenguatge plàstic

Avui us vull parlar de dues iniciatives que ja fa un temps que segueixo a través dels seus respectius blogs. Es tracta d'Artistes a les Corts i de Fem Manuals, dues propostes (la primera en horari escolar i la segona extraescolar) que em semblen dignes de donar a conèixer i fer servir com a exemple. La importància del llenguatge plàstic a l'escola és teòricament reconegut perquè de fet, sobre tot en l'educació infantil i en els primers anys de primària, se li dona força importància. Es tracta des d'una perspectiva adient? Això ja no ho se... tot sovint ens trobem amb iniciatives que lluny d'estimular la creativitat i la descoberta de l'entorn, consisteixen a ensenyar unes tècniques o pautes de comportament i eliminar qualsevol tipus d'iniciativa o "dissidència" respecte a la línia marcada. Per això no em fa gaire gràcia quan veig els nens sortint de l'escola, tots amb la mateixa manualitat, pràcticament clonada 25 vegades.

A Fem Manuals, que inaugura el seu blog amb una cita de El cent existeix, es diu:

Conèixer el llenguatge plàstic és bàsic per a la formació dels infants. Desenvolupa la capacitat creativa, la expressivitat i el llenguatge visual propi i és fonamental per a la comprensió de l’entorn.

Llegiu la seva columna de la dreta, on descriu l'activitat de la classe màgica, i tindreu una acurada descripció del que hauria de ser una classe de llenguatge plàstic com cal.

A Artistes a les Corts, de trajectòria més curta, no trobem declaracions d'intencions però n'hi ha prou amb donar-hi un cop d'ull per veure la importància de tenir una veritable especialista al càrrec de l'educació plàstica.

Els cent llenguatges dels infants

Fa dies que volia escriure per parlar d'una sensació que tinc. No se com explicar-la així que intentaré explicar el context en que la tinc: tot llegint amb el meu fill gran (7 anys) me n'adono que els llibres que poso al seu abast serien considerats per molts pares (i molts mestres) inadeqüats per la seva edat, per la complexitat del llenguatge. No estic parlant de tractats de metafísica, parlo de Milne i de Grahame, per exemple. Però, d'altra banda, la temàtica ja comença a ser considerada per molts nens massa "infantil". Tot sovint el meu fill em comenta que els seus companys de classe consideren "de nen petit" coses que a ell li agraden i que evita aquests temes per no semblar "petit". Així que he de suposar que els nens de fa cent anys tenien una capacitat de comprensió molt més gran que els actuals? O potser gaudien d'una infantesa més llarga? Tinc la impressió que amb 7 o 8 anys ja es comença a voler vendre als nens productes "d'oci" pre-adolescents, amb un contingut destacable per la seva pobressa i pel seu efecte adictiu, alienador i nociu. No els hi podem amagar aquesta realitat, perquè encara que a casa no ho vegin, acabaran sabent que existeixen uns personatges estrambòtics que lluiten entre ells i en fan una mena d'espectacle de mal gust, per posar només un exemple. És veu que això no "fa petit", "fa gran". I es veu que ser gran no inclou cap mostra d'intel·ligència, ni de sentit étic ni estétic.

Això, que no es pot evitar, s'ha de compensar. A casa i a l'escola, oi? Però pot l'escola amb aquesta tasca? D'una banda penso que l'escola és només el reflex de la societat, i això no em dona gaires esperances. Per una altra banda, vull creure que és un element de transformació, capaç de fer aportacions positives i realistes. Però veig molts mestres desorientats, molts mestres desanimats, molts mestres sobrepassats. I també alguns de ben incompetents, per què no dir-ho.

He conegut a "Els cent llenguatges dels infants", el llibre de l'exposició del mateix nom, l'experiència de la ciutat de Reggio Emilia i m'he quedat enlluernada i alhora angoixada... he vist part d'aquesta experiència duta a terme a l'escola infantil del meu segon fill, però no conec de primera mà cap experiència per nens de primària. On queda la creativitat, la llibertat, l'esperit crític, la importància de l'estética, el gust pel descobriment, en mig d'un horari parcel·lat? Son les escoles espais de creixement i llibertat (no confondre amb desordre i caos desorganitzat), o son una baula més de la cadena que ens du cap a la cadira de l'oficina?

L'infant
és fet de cent.
L'infant té
cent llengües
cent mans
cent pensaments
cent maneres de pensar
de jugar i de parlar
cent sempre cent
formes d'escoltar
de sorprendre's d'estimar
cent alegries
per cantar i comprendre
cent mons
per descobrir
per inventar
cent mons
per somiar.
L'infant té
cent llengües
(i encara cent cent cent)
però li'n roben noranta-nou.
L'escola i la cultura
li separen el cap del cos.
Li diuen:
que pensi sense mans
que actuï sense cap
que escolti i no parli
que comprengui sense joia
que estimi i se sorprengui
només per Pasqua i per Nadal.
Li diuen:
que descobreixi el món que ja existeix
i de cent li'n roben noranta-nou.
Li diuen:
que el joc i la feina
la realitat i la fantasia
la ciència i la imaginació
el cel i la terra
la raó i el somni
són coses que no van plegades.

Li diuen en suma
que el cent no existeix.
L'infanti diu:
però el cent existeix.

Loris Malaguzzi

Nines de paper retallables i enganxines

La meva amiga Elena Ferrer ha dissenyat unes enganxines i uns retallables molt macos. No havíeu jugat mai amb aquelles nines de paper que es posaven uns vestidets retallats amb pestanyes? A mi m'encantava... Doncs ara ja tenim una versió moderna. Em fan molta gràcia les disfresses d'animalet...

Ho podeu veure aquí i descarregar-ho gratis.

Tornada a l'escola

Hem tornat a l'escola i, no falla, ja estem malalts. A més de l'escola, hi deu haver ajudat que ha fet un temps molt dolent per agafar tota mena de virus i refredats.

Tinc un dubte: és normal que a la mare li costi més la tornada a l'escola que als nens?

* Il·lustracions de E.H.Shepard.

El hòbbit o Viatge d'anada i tornada

"In a hole in the ground lived a hobbit. Not a nasty, dirty, wet hole, But a dry, bare sandy hole. It was a hobbit hole, and that means comfort."

Voldria llegir al meu fill gran la història que comença amb aquestes paraules. I voldria fer-ho en català, tot i que a casa tenim la versió en castellà (El hobbit anotado) de quan el pare de la criatura era ell mateix una criatura. Però, oh sorpresa, està esgotat. No el trobo enlloc.

A la biblioteca del barri el tenen, haurem de tirar d'aquesta alternativa, però no em fa cap gràcia que El hòbbit no estigui disponible en català. No entenc com pot ser possible! Espero que amb la propera estrena de la pel·lícula, un o altre editor es desperti...

Il·lustració d'Alan Lee.

[Nota: Sí, sembla que està disponible, no vaig buscar prou bé... als comentaris ho explico. Llàstima, tan bé que m'havia quedat la meva justa indignació.]

El mapa de la imaginació d'un nen

Michael Llewelyn-Davis com a Peter Pan, fotografiat per J.M. Barrie

No sé pas si haureu vist mai el mapa de l'esperit d'una persona. Els metges de vegades dibuixen mapes d'altres indrets de vosaltres, cosa que pot resultar força interessant, però ja m'agradaria veure'ls provant de dibuixar el de la imaginació d'un nen, que no solament és confusa, sinó que no para ni un moment de giravoltar. Hi ha ratlles en forma de ziga-zaga com les de la tarja on, quan esteu malalts, apunten la vostra temperatura, i aquestes giragonses deuen ser camins a l'illa meravellosa, perquè el País de Mai Més és sempre, poc més o menys, una illa, amb sorprenents taques de color per ci per lla, bancs de corall i un cert aire de vaixell inclinat a tota vela, i salvatges, i amagatalls solitaris, i follets que en llur majoria fan de sastre, i balmes travessades per un riu, i prínceps amb sis germans més grans, i una barraca a punt d'ensorrar-se, i una dama velleta molt remenuda, amb el nas ganxut.

J.M. Barrie. Peter Pan i Wendy. [Traducció de Marià Manent]

Vacances

Torno després d’un temps de desconnexió total i amb moltes ganes d’explicar coses. Avui reactivaré el blog amb aquest post sobre el que hem fet durant les últimes setmanes, i algunes recomanacions.
Aquestes vacances no estan resultant gaire viatgeres, fins ara les hem repartit entre casa nostra i la família. Els nens han fet un curset de natació, han muntat batalles i escenaris amb els Lego, han dibuixat molt, han vist mil vegades més tota la saga d’Star Wars (i Willow per primer cop), hem anat a la platja i hem fet castells de sorra, hem navegat per un riu, hem comprat bicicletes noves i les hem fet voltar darrere de casa, hem llegit molt, hem passat moltes estones no fent res, hem aprofitat una miqueta l’oferta cultural de Barcelona... Tornarem a la rutina dient que no hem anat “enlloc” però no serà pas cert.
Aquest estiu els meus fills han descobert el Rovelló – i han trigat força a adonar-se de que els dibuixos que havien vist a casa de les cosines alguna vegada s’hi basaven, tot i la “pista” del nom del gos! L’obra d’en Josep Vallverdú és magnífica, jo l’havia llegida de petita però em feia por tenir certa decepció (com m’ha passat amb les obres d’en Sebastià Sorribas que, de totes maneres, han encantat els nens). Ja tenim el llibre endreçat per tornar-hi tan bon punt se’ns comencin a esborrar els detalls...
També ha triomfat El petit Nicolas, de Sempé i Goscinny, tot i la distància entre l’escola que viuen els nens d’avui i la d’aquest petit Nicolas, que s’aproparia més a la dels avis si no fos pel petit detall del franquisme i de que això no és França, ni amb prou feines Europa (inseriu aquí un sospir).
La casa més gran del món, de Leo Lionni, gairebé els fa plorar, i Cosita Linda els ha desvetllat l’interès per King Kong. Per què vivim als afores de la ciutat?, que ha agradat molt al gran i ha deixat indiferent al petit, m’ha semblat agredolç i original, però encara ens te trasbalsats per haver-hi llegit “calcetins” (ho edita Tàndem, editorial valenciana).
I després de passar el vespre llegint tot això als nens, me n’anava a fer les meves pròpies lectures. Però he aparcat de moment els llibres per a adults i estic engrescada de ple amb la literatura infantil. Després del Llibre de fades de l’Arthur Rackham (que no ha escrit ell perquè son contes tradicionals i on no hi ha pràcticament fades, però que està meravellosament il·lustrat), m’hi he posat amb les Historias de Winny de Puh (edició de Valdemar, en castellà... qui s’anima a fer-ne una en català?!?) i amb Peter Pan i Wendy (de Joventut, traduïda per Manent.... em sona estrany després d’haver llegit l’obra en castellà traduïda per no recordo qui).
Per qui només tingui com a referència dels contes tradicionals les adaptacions de Disney (i això en els millor del casos, perquè corren altres adaptacions que fan feredat) pot resultar un xic sorprenent la salvatgina i la cruesa de les històries recopilades per Rackham, a més de l’absència total de correcció política.... és a dir, tota una delícia. Ho recomano molt... inclosa la lectura en veu alta als nens de la casa. Reprendré aquesta tasca properament, després de l’èxit de l’any passat amb un recull de contes de Grimm i un altre d’Andersen (versions traduïdes amb més o menys encert, però no adaptades).
De Winny i de Peter Pan en podríem dir quelcom semblant... Hi hem d’afegir, a més, l’autèntic esperit infantil – egocentrista, variable, tendre i cruel alhora, curiós, infatigable, fidel, generós i egoista, capaç de passar de la fantasia a la realitat com si res – que hi és ben representat. Les pors més profundes dels nens, els seus anhels i preocupacions, l’autèntica diversió, la infantesa... tot està allà recollit i reflectit ens uns personatges que han esdevingut mites populars per mèrits propis. Fins i tot tergiversats, adaptats i maquillats, han cridat l’atenció de moltes generacions. Crec que val la pena posar-los a disposició dels nens en la seva versió original. Allà estan, a la nostra biblioteca, esperant despertar la curiositat dels petits de la casa. De moment, ja estan ben amortitzats: jo n’he tret més profit que de molts llibres per a adults amb aires de grandesa. I prou de parlar-ne.

Un parell de coses per acabar:
Hem vist Up al cinema i, tot i que els nens de ben segur no han captat gran part de les reflexions adreçades inequívocament als adults, els hi ha agradat. Crec que encara que no entenguin part del missatge, és una obra de qualitat i per tant, alguna cosa en queda. Les últimes de Pixar que hem vist (Ratatouille, Wall-E i Up) em semblen molt bones i molt ben fetes... com es mereixen els nens, i també els pares que els acompanyen.
Al Cosmocaixa hi ha una exposició temporal, “Tecnologia comparada: tresors inèdits de la ciència precolombina” que ens ha agradat força. Estava molt ben feta i molt ben exposada, com la major part de les exposicions del Cosmocaixa. Hi havia eines modernes comparades amb eines de l’Amèrica precolombina, molts principis científics i tecnològics exposats de manera entenedora i atractiva, una fantàstica col·lecció de robots de joguina, estris quirúrgics, ginys de fa milers d’anys i altres d’abans d’ahir, i molts muntatges per manipular. En particular (tot i que hi ha moltes més coses interessants), us recomano que passeu una bona estona al ReacTable, una mena d’instrument musical molt divertit i que es pot “tocar” en grup. Jo en vull un!
I acabo perquè això ja és massa llarg.

Il·lustracions de E.H. Shepard, Arthur Rackham, Mabel Lucie Attwell.

Estiu

De Dálle un coliño.

L'enemic

Demà hem d'anar a la biblioteca, a tornar els llibres que vam agafar ja fa uns dies. Un és L'enemic, de Davide Cali i Serge Bloch, publicat per Takatuka.

La irracionalitat de la guerra explicada als nens des de les trinxeres, unes trinxeres amb regust a Primera Guerra Mundial o, el que és el mateix, a Gran Guerra. Dos forats-trinxera al paper, dos soldats a una i altra banda del mirall, un mateix odi, una mateixa por.

Hi pensava mentre esperava que a les oposicions aquest any sortís el tema dels antecedents de la I GM. El món abans de 1914. No va sortir, com tampoc el procés d'hominització ni la neolitització, entre altres coses. No passa res, esperarem dos anys més. Això no importa gaire al costat de les dues trinxeres al paper. Què serà dels meus petits? Dos projectes d'home llençats contra un futur incert. Com sempre ha estat el futur, és clar.

Novetats a la nostra biblioteca

Avui he sortit de compres, a renovar una mica la biblioteca dels nens. Però he tornat amb més llibres d’aquells de “compra’l ara que no saps si quan els busquis els trobaràs” que no pas amb llibres per fer servir, segur, ara mateix. I, a més, no es pot dir que hagi dut gaires novetats, el més modern va ser publicat per primer cop l’any 91. Els més vells, passen dels 40 anys.

Els primers llibres que he ficat al cistell han estat aquests tres de La Galera, de la col·lecció “Pòquer de clàssics. Edició especial 40 aniversari.” El del Viatge al País dels lacets no l’he agafat perquè el tinc de quan jo era una nena.

No se quan els podran llegir. Pel seu compte suposo que fins i tot el gran encara trigarà una mica. Però ara els hi estic llegint jo el Zoo d’en Pitus. El petit (4 anys) només en fa cas a estones, però el gran (7 anys, igual que en Pitus!) ho segueix amb molt d’interès.

Després he vist aquests dos llibres, editats per l’associació de mestres Rosa Sensat.

I, al final, dos àlbums il·lustrats.

El primer d’una editorial que no coneixia, Takatuka, i que sembla que té coses molt interessants. He triat “En Leonard” perquè als meus fills els agrada molt Wolf Erlbruch. “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap” i “Els cinc horribles” són dos dels llibres que més llegim abans d’anar a dormir.

El segon, de Los cuatro azules, una editorial també relativament nova i de la que m’agrada tot el que he vist. Mercer Mayer també és ja un vell conegut dels meus nens, “Un malson al meu armari” l’hem llegit un munt de vegades i els agrada molt, especialment al petit. Aquest llibre que he triat és una història sense paraules.

Enmig del munt de novetats editorials per a nens, és difícil de vegades trobar títols que realment valguin la pena. A mi em sedueix l’aposta segura pels clàssics i les reedicions, i també remenar en els racons que les llibreries dediquen als petits projectes editorials.

La porta de l'escola

Vagi per endavant que no destaco per la meva sociabilitat, i tinc certa fòbia a les aglomeracions.
Però, tot i així, crec que no m'erro gaire si dic que no és civilitzat pretendre que 450 nens - carregats amb carteres, bosses i carpetes - surtin en 10 minuts per unes portes, amb una barrera humana - que es mou de manera impredictible, empenta, s'atura, bloqueja, s'emprenya i s'impacienta - composada per uns centenars de mares, pares, avis, cotxets de nadó, germans grans i petits, oncles i tietes.

Què voleu que us digui? A mi em posa molt nerviosa. I veient aquella gentada no puc evitar pensar... a sant de què algú ha pensat que estabular 450 nens en un mateix indret és bona idea? La sortida, de vegades, s'assembla massa als San Fermines.

La creativitat

No havia vist encara aquest video, el títol em semblava "efectista" i em feia mandra, perquè era molt llarg. Però finalment he decidit mirar-lo i ara... el recomanaria a tothom!

No hi ha res com la mare

Cap de setmana

Parc de Collserola

Ma me mi Mozart

Primer round

Fa dies i dies que vull escriure alguna cosa al blog i no trobo el moment ni la oportunitat. També vull comentar coses en els blogs que segueixo, però els segueixo gairebé arrossegant-me, i no paga la pena comentar res per fer-ho depressa, corrents i dient no ben bé el que voldria dir si estigués centrada. Així que avui, que m’han tret un queixal i no és el meu millor dia, he dit que prou... i apa, a escriure el que fa dies que vull escriure.
Vull comentar un article que va sortir a La Vanguardia (crec que només en edició paper) i que em va passar una amiga. Allà, el sociòleg Salvador Cardús carrega amb fúria contra en Carlos González, contraposant el seu métode (existeix un “métode González”???) al métode del doctor Estivill (com si l’hagués inventat ell, eh? Farber no et sona de res, oi, Eduard?). Parla de debats ideològics i enquadra en Gonzàlez a la banda del “rousseaunismo trasnochado” i l’Estivill a la banda de la ciència (com si el seu llibre contingués una sola evidència científica que avalés les seves teories).
El fet és que després de llegir-me els llibres d’un i d’altre, puc afirmar que en Gonzàlez no proposa cap mètode (a diferència de l’Estivill), i el seu llibre està farcit de referències científiques, estudis i dades (a diferència del de l’Estivill, també). Així que suposo que aquest suposat caràcter “científic” que li atribueix en Cardús al seu amic Estivill no ve avalat pel coneixement profund del treball d’un i altre, sinó simplement perque aquest s’enquadra (o creu que s’enquadra) més en la seva visió de l’educació i de la societat. No diré de “la criança” perquè de la lectura de l’article s’en desprén que no en te gaire idea, d’això. Vull pensar, però, que la simpatia i posicionament no ve encara més reforçada per una amistat personal i perquè La Vanguardia hagi tret una col·lecció de llibres del polifacètic doctor (tant et soluciona el problema de la son, com el del menjar, o ajuda a crear literatura infantil “de gran qualitat i molt pedagògica” – llegeixi’s la ironia, si us plau).
La ignorancia sobre el que està escrivint queda encara més palesa quan diu que els Hospitals amics dels Nens ho son per “autocalificación”. Clar, és evident que no s’ha molestat en esbrinar qui diu que un hospital és o no és amic dels nens, ni què vol dir això, ni tenia temps per fer una simple cerca al google per veure que és una qualificació que atorga UNICEF amb l’aval de l’OMS. Res, bestieses, què importa aquesta minúcia al costat de com s’ho passa el senyor Cardús animant els colors del seu equip...
Però compte, que amenaça amb seguir. Diu per acabar: “Volveré, en un nuevo artículo, a las claves de esta gran división mucho más relevante para nuestro futuro que el combate entre derechas e izquierdas o la discusión sobre la crisis de valores.” (Poseu aquesta frase al google i ja trobareu on llegir l’article sencer.)

Puc entendre que hi hagi gent que no combregui amb el que diuen els llibres de Carlos Gonzàlez. Que cregui en la disciplina, en l’autoritat, en educar a través de la frustració, etc. El que no entenc és que agafin com a abanderat el senyor Estivill que, a banda d’un olfacte finíssim pel màrqueting, uns contactes fabulosos amb els mitjans de comunicació d’aquest pais i una barra total que li permet plagiar i mentir sense que li surtin els colors, no aporta un model teòric i sòlid que serveixi als defensors d’aquesta “ideologia” per fer-se forts en les seves posicions.

Children born of fairy stock...

Children born of fairy stock

Never need for shirt or frock,

Never want for food or fire,

Always get their heart's desire:

Jingle pockets full of gold,

Marry when they're seven years old,

Every fairy child may keep

Two strong ponies and ten sheep;

All have houses, each his own,

Built of brick or granite stone;

They live on cherries, they run wild -

I'd love to be a fairy's child.

Robert Graves

Imatge de Flower Fairies

Dolços casolans

Els brunyols de l'Empordà

i la mona

Ens surt el sucre per les orelles.

Aniversari

Divendres passat el meu fill gran va fer 7 anys. Aquest és el pastís que li vaig preparar, amb els colors de l'arc de Sant Martí, un per cada any. Vaig haver de tirar de colorant alimentari, però en fi... crec que la ocasió s'ho valia. El colorant no dona cap gust i el pastís estava molt bo, farcit de xocolata i crema catalana.

Avui dimarts també és una data per fer balanç. Fa tot just tres mesos rebia un missatge d'una amiga i ex-companya de feina que m'oferia la possibilitat de col·laborar en un blog que estava fent junt amb altra gent. Vaig dir que sí. Fa 15 dies que el blog va començar a funcionar, ja ho haureu vist pel banner "tan discret" que he plantificat. Fa tres mesos i un dia mai m'hauria imaginat que estaria en aquesta barca. Mai no saps quines sorpreses t'esperen en girar la cantonada, quina gent nova tindràs el plaer de conèixer, a qui et retrobaràs, quines coses et queden per aprendre...

És primavera, per fi ha sortit el sol, els meus fills juguen al Lego tot cantant la marxa imperial d'Star Wars i el seu pare els munta la nau de Darth Vader. Em sento molt feliç.

Pasqua

Ja tenim els ous de Pasqua preparats. Divendres tallarem la última cama de la Vella Quaresma i celebrarem l’aniversari del meu fill gran. 7 anys! Tinc pensat fer-li un pastís d’aniversari de l’arc de Sant Martí, ja veurem si m’ensurto. Dissabte i diumenge els passarem amb els oncles i cosins, fent brunyols de l’Empordà (si no hi ha canvi de plans) i gaudint de la conversa i la companyia. Diumenge volíem fer “la recerca dels ous de Pasqua”, però com que arribarem tard i cansats segurament ho farem dilluns al matí. En realitat no busquem només ous, és una recerca de sorpreses amagades per tot arreu, tot resseguint un rastre de minúsculs ous de xocolata. I el que trobarem seran ous amb sorpresa, pollets, gomets de conillets, i també aquest taller d'ous de Pasqua dels conillets:

Fa temps que la tinc ullada, aquesta caixa; l’he trobada en aquesta botiga: DeMartina (en aquests moments no els hi en queda cap! Trobo moltes coses a aquesta botiga, i és que a casa tots quatre tenim debilitat per les joguines Playmobil). No se si tot plegat em fa més il·lusió a mi o als nens. I després de dinar, la Mona de Pasqua. Aquest any toca una mona de Star Wars, desitgeu-me sort amb el Tie-Fighter de xocolata! (glups).

Consumisme

Estic d’acord amb que el consumisme desbocat que portem com a societat no en du enlloc. O sí, a la catàstrofe. Soc totalment partidària d’una vida més senzilla, basada en les coses més properes, en el treball honest i els guanys merescuts, en el consum responsable. Això sí, l’austeritat com a virtut no em sedueix, i els capricis i petits luxes em semblen d’allò més saludables.

Dit això, crec que no cal confondre el consum responsable amb fer de la frustració una virtut. Per quins set sous hem d’entrenar els nens en el desig de coses que es neguen sense altre argument que el “no pots tenir tot el que desitges”? És clar que no pot tenir tot el que desitja! No pot volar, no pot anar a la lluna, no pot parlar amb els animals ni pot trobar una pedra taronja quan li ve de gust. La frustració és part de la vida. No cal que n’hi afegim més per fer cap mena d’entrenament. Sobre tot quan, amb aquesta actitud, estem demostrant que per nosaltres “tot el que desitges” es pot comprar amb diners. Equiparem desig amb diners i ens quedem tan amples.

Crec que un nen d’una certa edat pot entendre que hi ha coses que son impossibles, que hi ha coses que no ens semblen bé i que n’hi ha d’altres que van contra els nostres principis. Així que si de consum responsable es tracta, sempre s'en pot parlar, sense perdre de vista que no és més que un nen i no ha d’assumir impassible tots els nostres compromisos com a adults. Pensem si apliquem criteris tan estrictes als nostres propis capricis (de debò ens calia un cotxe nou?). I investiguem també quines poden ser les causes de que un nen no en tingui mai prou de demanar coses materials. No fos cas que el que vulgui sigui una altra cosa però hagi après tant bé aquest binomi desig – diners (qui diu diners, diu “coses que es compren amb diners”), que no pugui expressar el que li passa de cap altra manera.

Imatge d’Arthur Rackham. (Hansel i Gretel)

Algú ha dit Hansel i Gretel?

Monstres

Estic molt emocionada per això. Espero que no l'esguerrin...

Dir la veritat

Tinc una amiga que sempre diu “la veritat està sobrevalorada”. Insistir els nens una i altra vegada que cal dir la veritat no m’agrada, en això estic d’acord amb ella. Els nens poden tenir secrets. I els nens també han d’aprendre l’art de no dir-ho tot, o de dir “mentides pietoses”. Sí, són necessàries. No cal que aquell nen no gaire agraciat tingui constància de la opinió que del seu físic te el nostre fill. Cal que coneguin el dolor que pot causar una veritat que no calia ser manifestada, el bé que fa una mitja mentida o un “tot depèn de com es miri”. Això crec que és molt diferent de la mentida sistemàtica per benefici propi passant per sobre dels altres, i que no està renyit amb la sinceritat i la confiança com a valors positius. Al final, no importaran gaire els discursos que fem sobre si “cal dir-ho tot als papes”, sinó més aviat la percepció que els nens tinguin de com administrem les nostres pròpies veritats i mentides, i de com els escoltem quan ens confien els seus secrets i preocupacions. I... al cap i a la fi, què és la veritat? Ser honestos i fidels és el que cal. La resta, vindrà donada.
Lligat amb tot això em ve al cap un tema que fa temps que volia tocar: els éssers fantàstics. Conec alguns pares que els obvien per ser “totalment sincers” amb els seus fills, i explicar “les coses com són”, per “dir la veritat”. Ho trobo respectable, però no hi combrego. Els nens no viuen en un món racional i científic en que les coses es classifiquen en certes o falses. La fantasia és per a ells part del seu món. Creure en follets i fades, en el tió o en el Reis de l’Orient, no te res a veure amb la mentida o la falsedat. Mentre els nens aprenen a situar-se en el món, amb tot per aprendre, agraeixen tenir les fronteres de la realitat obertes per situar-hi tot el que encara no saben col·locar del tot bé en el món real i proper. Sóc contrària a perllongar la situació quan l’infant ja demostra voler saber. Hi ha una etapa en que pregunta i, si se li deixa triar la resposta, encara s’agafa a la màgia. Però si no se l’obliga a continuar triant el camí màgic quan està preparat i disposat per abandonar-lo, no hi veig res de dolent. Al contrari.

Imatge d’Arthur Rackham.

Primavera

Esperar la primavera és com estar suspès en terra de ningú.
El temps de Quaresma és un temps d’espera i sembla que amb crema catalana i bunyols anem fent passar l’estona... Però ja ha arribat la primavera i avui fa bon dia. Em sento feliç de manera inexplicable. Ja penso en ous de Pasqua, mones i conills (o llebres de març), que no faig fàstics a cap tradició. Penso en flors, en dies de sol i en Sant Jordi. Queda molt per gaudir abans d’arribar a la xafogor paralitzant del juliol, al següent temps d’espera que és l’agost... somiant llavors amb fulles seques que cauen, vermelles i daurades, amb castanyes, carbasses i l’inici de l’Advent, amb el blanc de la neu que aquí a casa només arribem a veure en el cotó amb el que fem un fals nino de neu per consol dels petits, en la farina que imita la nevada del pessebre. Ai, que ja he tornat a voltar...

Una causa solidària

Mai no us heu trobat amb un munt de burocràcia absurda que us dificulta qualsevol moviment en la vostra feina o en la vostra vida personal? No heu sentit mai la indignació de veure que les administracions fan complir normatives que no tenen ni cap ni peus i que la llei està per sobre del sentit comú? No us fan enfadar molt les frases "això ve de dalt", "tens raó però no hi ha res a fer", "és injust però no es pot canviar"?

Quan tot això arriba a l'extrem de deixar un col·lectiu sense possibilitat de treballar, convertint en inútils inversions ja fetes que comprometen tota una vida, a través de l'arbitrarietat sorda i cega de les autoritats, crec que ha arribat el moment de dir prou.

Salvem el pescador Miquel. No estarem salvant una persona, ni tan sols un col·lectiu, potser serà el primer pas per dir prou a una manera kafkiana de funcionar com a societat.

Si us sembla una causa justa, deixeu un comentari al blog del pescador Miquel, afegiu-vos al grup facebook o pengeu l'enllaç als vostres blogs. Si no teniu ganes d'escriure un text nou per explicar-ho als vostres contactes, podeu copiar aquest meu.

Moltes gràcies.

Des-socialització

Avui no tenia pensat fer cap entrada però he trobat casualment aquest escrit a Vilaweb i m'ha deixat tocada:

La des-socialització a l'escola.

Un fragment:

L'escola per una banda obliga als nens a relacionar-se amb qui no volen. Per una altre, els hi impedeix en moltes ocasions de relacionar-se amb qui desitgen. Això no enriqueix, sinó que dificulta i empobreix la socialització.

Si a això afegim el fet que les relacions a l'escola estan marcades per la tensió (tensió institucional, tensió del professorat, tensió entre alumnes), no podem menys que concloure que la socialització no és pas un dels atributs positius de l'escola.

L’albero

L’albero, de Iela Mari, traduit al castellà com “Las estaciones” en l’edició de Kalandraka, que és la que tenim a casa, te com a any de primera edició el 1973. Quan L’albero veia la llum, jo encara no havia sortit de la panxa de la mare. Malgrat això, el llibre resulta sorprenentment actual. Podria haver estat fet fa pocs mesos i no hi notaríem res d’estrany.
Aquest, com els altres llibres de Iela Mari que han passat per les mans dels meus fills, és un dels seus preferits. No se’n cansen de mirar-lo, repassar-lo i comentar cada escena. El llibre descriu el cicle de les estacions a partir d’un mateix pla d’un arbre i el camp que l’envolta. Redunda en la idea de cercle sense fi que tant agrada a Iela Mari. El ventall cromàtic és limitat, però els detalls i la precisió del dibuix són extrems.
L’albero es podria fer servir com a material per explicar als nens el cicle de la natura. Des d’aquest punt de vista és perfectament científic i, a diferència d’altres obres adreçades als infants, no en fa adaptacions de caire infantil – o més aviat hauríem de dir “infantilitzador”. Per no tenir, no te ni text. Però, personalment, crec que agafar aquest llibre amb l’únic objectiu d’ensenyar al nen com funcionen les estacions és malbaratar el llibre. Segurament, sense que ens ho proposem, li quedarà ben clar aquest aspecte. Però, a més, en traurà molt més suc si el deixem que l’explori lliurement descobrint pel seu compte tots els detalls que Iela Mari ens regala, la bellesa silenciosa del cicle de la vida.

A Ilustración infantil trobem aquesta breu nota biogràfica sobre Iela Mari:

IELA MARI (Milán, 1932)
IELA MARI comenzó su aventura editorial en torno a 1958, con libros pensados para sus propios hijos. Su formación es autodidacta, aunque estudió diseño en la Academia de Brera (Milán). La preparación de cada libro siempre iba precedida de un intenso trabajo de documentación, fundamentalmente en bibliotecas. Decía la propia Iela Mari que sus obras no estaban pensadas “como libros educativos de historia natural, sino más bien como imágenes del nacimiento de la vida”.
En los cursos que impartía en la Escuela de Diseño de Milán, una de sus principales lecciones consistía en inculcar a los estudiantes que “para llegar a una síntesis hay que partir de un análisis, no a la inversa”. Por eso para Iela Mari es tan importante el detallismo con el que traza elementos tan sencillos como las hojas del árbol: “Primero hay que dibujar todos los detalles, y después añadir y añadir…”

A Imaginaria podem llegir una ressenya sobre Historia sin fin y El erizo de mar.

Obres de Iela Mari publicades per Kalandraka i per Anaya (Historia sin fin, El erizo de mar).

Quin naixement?

Des que va néixer el meu segon fill no havia tornat a obsessionar-me per aquests temes i no estava al dia de les novetats en l'atenció al part. Per això m’ha sorprès – molt agradablement – trobar això a la web del Departament de Salut:

Model de document del pla de naixement.

Quan fa uns anys vaig fer el meu pla de part, tot i que em van antendre molt correctament, no vaig deixar de percebre certa sorpresa i, fins i tot, certa postura “a la defensiva”. Tot s’ha de dir, algunes de les professionals amb que vaig parlar em van felicitar per la iniciativa perquè suposo que venia a posar algun granet de sorra a la seva pròpia lluita. Se d’altra gent que no va tenir tanta sort i es va trobar directament amb males cares i rebuig. Ara que el Departament de Salut inclou aquest document en la seva guia per a embarassades, suposo – i espero – que tot deu ser molt més fàcil.
M’agradaria pensar que alguna cosa està canviant de debò i que cada dona pot tenir el part que vulgui, patologies i urgències a banda, cobert per la sanitat pública. I, això ja requereix més feina, que per prendre la decisió sobre el part desitjat es disposi de tota la informació. Informació veraç i no esbiaixada, que ajudaria a prendre la decisió sense pors i prejudicis.

A mi personalment em fa feliç saber que es poden marcar aquestes opcions:
Sala de dilatació i sala de parts en un únic espai.
Decoració confortable (com a la llar).
Possibilitat de graduar la intensitat de la llum.
No enema, no rasuració. Sí deambular, sí ingerir líquids.
Només auscultació.
M’agradaria provar el part sense cap tipus d’anestèsia.
No voldria que se’m trenqués la bossa d’aigües si no fos necessari.
M’agradaria esperar a tenir ganes per començar els esponderaments.
M’agradaria posar-me en la posició que em trobés millor per fer els esponderaments.
M’agradaria que el meu company em pogués ajudar tota l’estona.
M’agradaria que no se’m fes episiotomia a no ser que fos indispensable.
M’agradaria que em posessin el nadó a sobre immediatament.
M’agradaria que el cordó umbilical es tallés un cop hagués deixat de bategar.
M’agradaria que es valorés el nadó al meu davant.
M’agradaria donar-li el pit a la mateixa sala de parts.
M’agradaria que l’estada a l’hospital fos el més breu possible.
M’agradaria que no separin el nadó de mi, a menys que sigui estrictament necessari.
No voldria que donessin cap tipus d’alimentació al nadó sense consultar-me.
Voldria donar el pit a demanda del nadó.

I si a sobre de poder-ho demanar es pot complir, ja seria la bomba. Sobre tot tenint en compte que en el seu moment em van dir que algunes d’aquestes coses no eren possibles.

La mirada infantil

Mama, per què tenen cinc potes?

Els nens no donen per suposades tantes coses com nosaltres. No veuen només el que venien predisposats a mirar. En canvi, se n’adonen de petits detalls que als adults sovint ens passen desapercebuts. De la mà d’un nen, redescobreixes el món.
Paris amb ulls de nen n’és una petita mostra. Els nens poden anar a gairebé qualsevol lloc sempre que no s’esperi – i s’exigeixi – d’ells el mateix que d’un adult, sempre que no imposem el nostre criteri sobre allò que és important, sempre que no es consideri la seva experiència menys valuosa.

Roald Dahl

“Mi padre creía que todos los niños poseen una brasa. Pero alguien debe encender el fuego. Y una vez encendido tiene que atizarse con frecuencia, y es de importancia vital que se mantenga vivo y no se apague nunca. Todos los libros para niños de mi padre llevan un volcán rugiendo en sus entrañas. Arrojan cientos de ideas provocativas y excitantes fogonazos. Están llenos de ternura.”

Això és el que diu la filla de Dahl en una entrevista, parlant del seu pare. M’agraden molt els llibres de Dahl perquè estan escrits des del Roald nen i posant-se del bàndol dels nens. Sense ensucrar, sense ocultar, sense menysprear la capacitat del nen per copsar la ironia, l’humor i també la cruesa de les coses que no surten del tot bé a la vida. Per entendre millor Roald Dahl, recomano molt la lectura de les seves obres autobiogràfiques, Boy i Going Solo, editades també en català per Empúries amb els títols de El nen i Sol pel món.
També és molt interessant aquest article.

Imatge de Quentin Blake per Matilda.

Quina diversió?

Hi ha una cosa d’aquest “món infantil” edulcorat i políticament correcte, que ha emergit de la mediocritat i ximpleria del nostre temps, i que em treu de polleguera. Es tracta de l’odiós “aprender divirtiéndose”. Programes de televisió, joguines educatives, llibres alliçonadors de nenes que van dormir soletes i mengen verdura... tot és per aprendre mentre el nen – presumptament – es diverteix.
A veure, és clar que és molt millor aprendre divertint-se. De fet, els nens estan tot el dia aprenent coses, encara que ningú s’hagi proposat ensenyar-los res concret, i encara que les coses que aprenen a cada moment no sempre tenen una utilitat clara per l’adult que observa. I quant més es diverteixen o més interessant els resulta el que fan, més assimilen el que sigui que poden assimilar d’aquella activitat. O sigui que els pedagogs han ideat, molt hàbilment, diferents maneres d’aprofitar aquesta vessant lúdica de la vida infantil per introduir allò que ells creuen que el nen ha d’aprendre. Ja que ha d’aprendre, al menys que s’ho passi bé, oi? Sembla un raonament d’allò més correcte i innocent. El problema ve quan el fet de “divertir-se” esdevé quelcom inútil i censurable si no va acompanyat d’un aprenentatge. Però no un aprenentatge qualsevol, no! Només l’aprenentatge concret que l’adult creu que toca. I, a partir d’aquí, tot en la vida del nen ha de ser educatiu, pensat per una finalitat concreta, ideat per potenciar unes habilitats, fixar uns coneixements o transmetre uns valors. El joc, l’autèntic joc, a prendre pel sac.
Sort que els nens tenen molts recursos i són increïblement resistents davant l’adversitat i, fins i tot bombardejats de joguines educatives i llibres pedagògics, són capaços d’abstreure’s de tanta mediocritat i retrobar el plaer del joc pel joc. De totes maneres, estaria bé que aquesta no fos una activitat semi-clandestina i menyspreada per poc útil, una concessió per descansar de les coses realment importants, un simple esbargiment. Seria fantàstic que els adults que envolten el nen fossin capaços d’ajudar-lo a saber gaudir de les coses bones de la vida, no buscar sempre la part utilitària de tot i saber perdre el temps quan convingui – perquè “perdre el temps” és una de les millors maneres de fer-lo servir. Jugar pel plaer de jugar i llegir o escoltar històries només pel plaer de deixar volar la imaginació són parts de la infantesa que no podem robar als nostres fills.
Però hi ha encara un altre aspecte que trobo detestable d’aquest caramelet de sucre contaminat. (Com diu Pescetti, “La mayor parte de lo que se hace para niños está contaminado de pedagogí­a, psicologí­a y paternalismo”). Em refereixo a la manca de respecte pels processos intel·lectuals de l’infant. Com que tot se li dona embolcallat d’aquesta falsa diversió, no se’l deixa créixer, ni investigar, ni decidir fins a on vol arribar i com vol aprofundir. Ni tan sols es creu que sigui necessari el rigor ni la metodologia. Així que quan el nen vol saber, se li continua responent a les preguntes amb paràboles de tercera regional embolicades amb colorins llampants. Si ja ens hem carregat l’alegria i el plaer, anem ara a triturar la raó, l’esperit crític i la set de coneixements.

Imatge: macieklew

Sense escola

Estic fascinada amb la desescolarització, tot i que en altres temps em semblés una bestiesa. Els meus nens van a una escola pública a prop de casa, una escola ben normaleta, res de l’altre món. Hi ha coses que no m’agraden, coses que em desesperen, però ells hi van contents i no tenim problemes. Malgrat tot, estic molt interessada seguint blogs de gent que educa els seus fills a casa. No tots m’agraden, amb cap comparteixo completament totes les idees i opinions, però en alguns casos trobo totalment engrescadora l’experiència que s’hi mostra.
A l’escola no hi ha gaire lloc per la diferència, tot i que aquest any jo no puc queixar-me, i cal estar sempre a l’espera de que la mestra que toqui sigui una bona professional. No tots els mestres ho son, encara que – novament – aquest any no em pugui queixar. Hi ha massa nens, massa rigidesa, massa classificacions. En quant als continguts que s’hi donen, no em preocupa gens ni mica el famós “nivell” perquè l’únic que no vull que espatllin és l’enorme interès que els meus fills tenen per saber i aprendre. Això sí que m’amoïna. Però, de moment, sembla que amb això també estem tenint sort. Massa vegades ens estem salvant gràcies a la sort. I si la sort ens falla, espero que a casa ho sabrem compensar.
Una de les coses bones de l’escola – i que representa, si ho mirem bé, un drama pels nens – és que de vegades és l’única font d’experiències riques, culturalment atractives i intel·lectualment estimulants per molts nens. O, com a mínim, molt per sobre del que a casa poden oferir. I els mestres sensibles deploren – jo he sentit dir-ho a més d’un – que s’apartin del “sistema” alumnes que realment no el necessiten, perquè això empobreix l’ambient en que queden els que no tenen – sota el seu criteri – altre estímul que l’escola.
Una altra de les coses bones és que representa un espai on el nen és lliure i independent dels pares. En una gran ciutat, on el nen no pot anar sol al carrer fins molt gran, on la relació amb els veïns no és normalment gaire estreta i on la resta de nens estan a l’escola i fent extraescolars tot el dia, per mi és un punt important: no dependre majoritàriament de la relació amb els fills dels amics dels pares, sota la seva més o menys dissimulada vigilància. I no dic que els nens que no van a escola no es socialitzin... només parlo del nostre cas, context i situació. Se que segurament això es pot rebatre amb múltiples contraexemples, però és l'únic motiu realment sòlid que no em puc treure del cap, l'únic que em faria patir de debó si haguéssim de prescindir de l'escola.

Així que, tot i que, si no hi ha algun canvi dràstic, seguirem pel camí que portem, no puc deixar de sentir aquesta fascinació per algunes de les experiències de famílies que no confien cap part de l’educació dels seus fills a una institució aliena. I també certa enveja.

Imatge: Graela

La Quaresma

Des de l’antiguitat, la vida de les societats – al menys de les societats d’aquesta banda del món, on es distingeixen les estacions – s’ha organitzat al voltant del calendari: el canvi d’estació, les fases de la lluna i les conseqüències d’aquest cicle en el clima, la natura, les collites i, per tant, en les tasques quotidianes. Ara que gran part de la població viu en nuclis urbans i molt poca gent viu del camp o en contacte directe amb la natura, ara que tot i que no podem ignorar el pas de les estacions ja no les patim amb els rigors d’abans (conseqüència de la climatització, la calefacció, l’aigua calenta i tota la resta d’avantatges de viure al primer món), ara, precisament, és quan trobo que pels nens te més importància ser conscients d’aquest pas del temps. Aquest etern retorn ha format part de la vida dels nostres avantpassats i ha configurat les nostres tradicions, les dites populars, les creences i la visió del món que ens han llegat. Aquest cicle està en les arrels de la nostra cultura, amb la seva pàtina cristiana que només va vestir costums i tradicions molt més antics.
Però a banda de justificacions d’ordre intel·lectual, el que està més que clar és que els nens estan encantats de saber “ara què ve”.
Per atzar, l’inici d’aquest blog ha coincidit amb la fi de la disbauxa del Carnestoltes i l’entrada en l’última tradició hivernal, la Quaresma, un temps d’espera i recolliment abans de l’arribada de la primavera, la Pasqua o, el que és el mateix, la resurrecció de la natura.
Aquest cap de setmana els nens van fer la seva Vella Quaresma, amb les set cames, i tot just acabada li van tallar el primer peu. El petit està molt impacient per tallar-li el següent però crec que aconseguirem aguantar una setmana.

Quina infantesa?

No sabia com inaugurar aquest blog. Són tantes les coses que em passen pel cap que se m’emboliquen i el que acabo escrivint no te ni cap ni peus. Així que he pensat que faré servir cites d’altres que en saben molt més que jo. Parlen de jocs, parlen de llibres, parlen d’imaginació, parlen d’educació... però del que diuen se’n dedueix una visió de la infantesa que és la que jo voldria reflectir aquí. Aquest és el marc que vull per coses de nens.

"El niño es una personalidad completa y abierta antes de que su socialización y la educación a la que lo sometemos lo adapten a la sociedad en la que crece, a sus fines, subrayando sólo las cualidades que sirven para esta adaptación y calificando de inadaptado al niño que no se dedica a esa única línea y que no acepta estar hecho para un mundo que sólo contempla de él una parte y no todo aquello que puede ser. "
Gianni Rodari. Ejercicios de fantasía.

"De la misma manera que a los cuentos se los utilizó como vehículos de mensajes morales, a los juegos se los usa con objetivos pedagógicos. Lo repetiremos: las lecciones disfrazadas de juego son una trampa que el niño siempre reconoce. (...)

Sólo una sociedad enferma como la nuestra necesita una justificación para permitir el juego.
En el otro extremo están quienes utilizan los juegos como elementos de mero entretenimiento, de distracción, para calmar a los niños cuando el grupo está muy excitado. Hacer esto es como utilizar un piano para sostener libros o una guitarra para leña; se puede, pero nos estamos perdiendo lo mejor.
Un juego es una totalidad muy compleja que apunta a una infinidad de aspectos. No es una herramienta de adiestramiento. Se parece más a una obra de arte: nadie ve un cuadro para desarrollar su sensibilidad al amarillo. Podríamos decir que un juego es como una obra de arte (en la mayoría de los casos: anónima y colectiva) que sólo existe cuando se la practica y para quienes la practican, no para los que miran de afuera. (...)
Una actividad lúdica bien utilizada es una poderosa herramienta de cambio.Los juegos son herramientas de la alegría, y la alegría además de valer en sí misma es una herramienta de la libertad."
Luis Pescetti. El verdadero papel del juego.

"¿De qué debe estar hecho un relato infantil? De todo lo que los niños viven o podrían vivir. No invadir, no ocultar. Esto incluye las pesadillas, y las ilusiones.
Pero de todo eso, sólo lo que podamos contar con verdad, siendo verdaderos.
Geneviève Patte, una prestigiosa bibliotecaria francesa, me dijo una vez: cuando un adulto le lee a un niño, lo primero que éste “oye” es si es de verdad; es decir: si ese adulto cree en eso que hace; y luego: si cree en eso que lee.
En este caso “creer” no significa que uno acepte que un ser de fantasía vuela, sino si uno se conmueve o entusiasma con eso. Si es así, el niño entiende que uno cree en eso que lee, y que hay verdad en ese momento."

Luis Pescetti. Verdad.

"Es preferible que un niño participe parcialmente de un fenómeno rico, que totalmente de un fenómeno pobre."
Luis Pescetti. El mundo infantil invadido de cosas para niños.

"Por medio de las historias y de los procedimientos fantásticos que las producen, nosotros ayudamos a los niños a entrar en la realidad por la ventana, en vez de hacerlo por la puerta. Es más divertido y por lo tanto más útil."
Gianni Rodari. Gramática de la fantasía.

"Hacer libros es algo tan bueno o tan malo como cualquier otra cosa, pero ¿por qué para niños? Según mi opinión, si tiene algún sentido hacer libros, tiene sentido sobre todo hacerlos para los niños. Porque el mundo (y a veces nos olvidamos) es de los niños. Los mejores libros deben ser para los niños, las mejores historias, los mejores dibujos, el mejor papel, las primeras estanterías. Nada de repartir las sobras y condenar a los niños al rincón más apartado de las librerías, nada de dedicarles textos poco exigentes y dibujos que no son sino una caricatura triste de lo que hacen los mismos niños. Eso no está bien, no es bonito."
Vicente Ferrer Azcoiti. Los libros para niños.

"Yo espero que estas páginas puedan ser igualmente útiles a quien cree en la necesidad de que la imaginación ocupe un lugar en la educación; a quien tiene confianza en la creatividad infantil; a quien conoce el valor de liberación que puede tener la palabra."
Gianni Rodari. Gramática de la fantasía.

Imatges de talkingplant.