Estic d’acord amb que el consumisme desbocat que portem com a societat no en du enlloc. O sí, a la catàstrofe. Soc totalment partidària d’una vida més senzilla, basada en les coses més properes, en el treball honest i els guanys merescuts, en el consum responsable. Això sí, l’austeritat com a virtut no em sedueix, i els capricis i petits luxes em semblen d’allò més saludables.
Dit això, crec que no cal confondre el consum responsable amb fer de la frustració una virtut. Per quins set sous hem d’entrenar els nens en el desig de coses que es neguen sense altre argument que el “no pots tenir tot el que desitges”? És clar que no pot tenir tot el que desitja! No pot volar, no pot anar a la lluna, no pot parlar amb els animals ni pot trobar una pedra taronja quan li ve de gust. La frustració és part de la vida. No cal que n’hi afegim més per fer cap mena d’entrenament. Sobre tot quan, amb aquesta actitud, estem demostrant que per nosaltres “tot el que desitges” es pot comprar amb diners. Equiparem desig amb diners i ens quedem tan amples.
Crec que un nen d’una certa edat pot entendre que hi ha coses que son impossibles, que hi ha coses que no ens semblen bé i que n’hi ha d’altres que van contra els nostres principis. Així que si de consum responsable es tracta, sempre s'en pot parlar, sense perdre de vista que no és més que un nen i no ha d’assumir impassible tots els nostres compromisos com a adults. Pensem si apliquem criteris tan estrictes als nostres propis capricis (de debò ens calia un cotxe nou?). I investiguem també quines poden ser les causes de que un nen no en tingui mai prou de demanar coses materials. No fos cas que el que vulgui sigui una altra cosa però hagi après tant bé aquest binomi desig – diners (qui diu diners, diu “coses que es compren amb diners”), que no pugui expressar el que li passa de cap altra manera.
Imatge d’Arthur Rackham. (Hansel i Gretel)
Algú ha dit Hansel i Gretel?
Jo també ho penso, els nens demanen i demanen,i és obligació nostres ajudar-los a entendre que tot no pot ser, quan és que sí i quan és que no, però si ens hi parem a pensar, fan el que aprenen de nosaltres, exactament com nosaltres, quan veuen una cosa que els crida l'atenció la demanen i nosaltres ho fem, el que dius sovint hem canviat el cotxe, però calia? o ens comprem una samarreta ben 'xula', ens feia falta? En fi, que de 'capricis' en tenim tots... però, ens cal ser coherents si volem que els nens aprenguin a ser-ho!
ResponEliminaPer desitjar una cosa cal mostrar-la com una necessitat... cada vegada que els meus fills passen davant d'una botiga, no obren boca. La famosa frase: "vull..." no existeix per a ells. No em preguntis com ho he aconseguit, però sempre els he explicat que tot el que necessiten ja està de sobres cobert. No són capritxosos, ni tossuts... són senzillament nens... tot i que tens raó i nosaltres com a adults no fem cap despesa impulsiva. Has plantejat una bona reflexió! Un petó!
ResponEliminaPer a nosaltres l'austeritat no és una virtut, és una necessitat. No ens podem permetre gairebé cap "alegria" i no saps què arribo a fer per anar retallant d'aquí i d'allà i ajustar les despeses a la nostra ajustada economia, però tot i això vivim bé i tenim tot el necessari.
ResponEliminaDe fet podríem passar amb menys (més de mig món ho fa!).
A la Joana mai li hem hagut d'explicar i mai ha demanat res. Abans ja no gastàvem però després de desescolaritzar (bé, un temps abans, quan ja vam anar preparant i ajustant tot) la cosa es va haver d'exagerar al màxim. No hi havia una altra manera de fer-ho però ens compensa.
Sap que nosaltres només la podem convidar al cinema un cop l'any i ens emportem les crispetes i la beguda. jejeje
Aconseguir coses de franc s'ha convertit en tot un esport...i no em puc ni tenyir, ja no parlem de comprar roba!!...però estem junts i la nena feliç i el cabell gris em dona un aire més respectable. jajaja ;))
He de dir que ens ajuden diverses persones i de diverses maneres.
ResponEliminaQuan les bambes ja estan que fan pena alguna àvia li'n compra unes, altres ens donen roba i altres coses (molts llibres, un monitor, etc.)...i tot i que no comprem mai joguines ni res la nena en té un munt. No ens podem queixar de res!! Encara que m'encantaria tornar a recordar com se sent un assegut a la taula d'un restaurant llegint una carta i esperant el cambrer. :)
Crec que cal diferenciar la necessitat... És clar que cada familia te un nivell de despesa que pot asumir. Jo no em referia tant a quan no es pot, com a quan es planteja com un deure étic i moral ensenyar els fills a través de la frustració de desitjos que sí que es podrien complir, que no s'acompleixen "perquè ho dic jo". He posat l'exemple del consum responsable, entenent que és molt diferent negar-li a un nen una cosa perquè no pot ser per un motiu concret i argumentat (que pot ser "no hi ha diners" o pot ser "no ens sembla bé gastar els diners en això per X motiu") que no negar-ho perquè "s'han d'acostumar a no tenir tot el que volen". A això em referia jo. I moltes vegades els pares que ho apliquen, no s'ho auto-apliquen ells mateixos...
ResponEliminaQui no ha vist alguna vegada un nen plorant perquè no li han comprat un ou kinder, i els pares no ho fan no perquè no tinguin un euro per gastar (potser acaben de comprar una safata de reposteria caríssima), ni perquè tinguin cap preocupació per la ingesta de xocolata o les càries, sinó perquè "no pots tenir tot el que vols". És com una passió per la frustració com a eina educativa.
Els meus fills tampoc son molt demanaires, però tampoc neguem per sistema quan tenen un "caprici" i és una cosa que ens podem permetre. El gran sí va tenir una época en que no podia acceptar un no per resposta, que volia mil coses que veia als aparadors... però, com deia... el pobre el que tenia era un altre problema, i això era la seva manera de manifestar-ho. En aquest cas, li faltava mama. Son errors que es cometen amb els primers fills, quan no saps molt bé per on navegues... no se si a tothom li passa, però ja tinc unes quantes amigues que se senten igual de frustrades respecte a la seva "actuació" respecte al primer fill. Uf, que m'en vaig del tema!
Gemma: crec que la vostra situació és ideal per parlar d'una altra cosa: No tots els "luxes" es compren amb diners. Jo no us conec, però pel que veig en el teu blog, molta gent carregada de diners us podria envejar, i la vostra filla no crec que pugui queixar-se de que va tenir mancances perquè ha gaudit de moltes coses meravelloses que altres nens no tenen. No se, seure a la falda de la mama i veure aquells videos... quants diners costa? I quant "val"? Contra la idea de que la mesura del valor de les coses son els diners és que jo vaig començar l'entrada. El que aparentment resulta una manera de renegar de les coses materials, al final, per molta gent, acaba sent convertir els diners en la vara de mesurar-ho tot.
ResponEliminamoni: me n'alegro que et sembli una bona reflexió. Jo en aquests moments també estic força contenta del nivell de "demanda d'aparador" dels meus fills. Està més o menys al nivell que la meva, així que no els hi puc retreure res! :-D Com amb tot, crec que el més important és el que fem els pares, i no el que els hi diem als fills que facin...
ResponEliminaThera: estic d'acord amb tu. És important la coherència. I jo no sempre la tinc, vagi això per endavant!
ResponEliminaAixò de marxar de tema em passa sovint. Je,je,je
ResponEliminaJo estic d'acord amb tu, amb la teva reflexió.
I també amb això de que no tot val diners, de fet moltes coses importants no en valen.
Gràcies pel que dius de nosaltres. Aquests moments són un luxe.
Saps que m'agradaria fer un dia? m'agradaria molt poder-me permetre el "petit" caprici d'anar amb la Joana a veure Madame Butterfly o alguna cosa així. Jo no hi he anat mai i crec que si un dia ho puc fer serà una magnífica experiència.
Un petó
Ah!! He posat l'entrada que et vaig dir parlant del bloc d'on vaig treure algunes de les fotografies, aquelles que em demanaves que d'on les treia i no et vaig contestar.
ResponEliminaTinc la mala costum de no posar la procedència :(
A veure si m'aplico i m'hi vaig acostumant, que és bastant lleig això de no posar la font.
Nunca me había parado a leer tus entradas, me cuesta leer en catalán y como ando siempre mal de tiempo suelo leer por encima, pero hoy me he decidido con ayuda del traductor de google (¡¡hay que ver la de tonterías que pueden llegar a decir estos aparatejos!! pero ayudan cuando algo se atasca. Te animo a instalar uno). En fin, que simplemente quería mostrar cuan de acuerdo estoy con lo que dices. Respecto a esta entrada en concreto decir que en general los niños son tratados como si fueran infrahumanos y se les hace y dice cosas que jamás nos atreveríamos a hacer/decir a un adulto y que por supuesto jamás permitiríamos que nos dijeran/hicieran. En cuanto a las peticiones escaparateras, ay! yo todavía juego a elegir lo que me pido cuando veo uno de esos escaparates que son ciertas revistas de moda-tendencias.
ResponEliminaDespués te leí en el post de la desescolarización y me remito a las palabras de marvan, creo que muchos "homeschoolers" vivimos el hoy y el ahora, que por supuesto son personales e intransferibles ;) Lo que hoy es bueno para mí quizás mañana no lo sea. A veces creo que algunos somos una versión del famoso "carpe diem".
Por cierto que también (como la verdad ;) ) creo que la socialización está sobrevalorada. La mayor parte de los adultos no tenemos un nivel de socialización igual al que apuntamos como "necesario" o "deseable" para los niños y esto hace que me pregunte si esta socialización de los niños no será otra de las artimañas de ciertos adultos para "dessocializar" con sus hijos.
Menudo rollo te he soltado, espero que sirva para purgar mis ausencias :D
Besitos y te digo lo mismo que en mi blog, a ver si alguna semana os apuntais a los proyectos semanales (no hace falta estar desescolarizado, sólo tener ganas). :)