Sense escola

Estic fascinada amb la desescolarització, tot i que en altres temps em semblés una bestiesa. Els meus nens van a una escola pública a prop de casa, una escola ben normaleta, res de l’altre món. Hi ha coses que no m’agraden, coses que em desesperen, però ells hi van contents i no tenim problemes. Malgrat tot, estic molt interessada seguint blogs de gent que educa els seus fills a casa. No tots m’agraden, amb cap comparteixo completament totes les idees i opinions, però en alguns casos trobo totalment engrescadora l’experiència que s’hi mostra.
A l’escola no hi ha gaire lloc per la diferència, tot i que aquest any jo no puc queixar-me, i cal estar sempre a l’espera de que la mestra que toqui sigui una bona professional. No tots els mestres ho son, encara que – novament – aquest any no em pugui queixar. Hi ha massa nens, massa rigidesa, massa classificacions. En quant als continguts que s’hi donen, no em preocupa gens ni mica el famós “nivell” perquè l’únic que no vull que espatllin és l’enorme interès que els meus fills tenen per saber i aprendre. Això sí que m’amoïna. Però, de moment, sembla que amb això també estem tenint sort. Massa vegades ens estem salvant gràcies a la sort. I si la sort ens falla, espero que a casa ho sabrem compensar.
Una de les coses bones de l’escola – i que representa, si ho mirem bé, un drama pels nens – és que de vegades és l’única font d’experiències riques, culturalment atractives i intel·lectualment estimulants per molts nens. O, com a mínim, molt per sobre del que a casa poden oferir. I els mestres sensibles deploren – jo he sentit dir-ho a més d’un – que s’apartin del “sistema” alumnes que realment no el necessiten, perquè això empobreix l’ambient en que queden els que no tenen – sota el seu criteri – altre estímul que l’escola.
Una altra de les coses bones és que representa un espai on el nen és lliure i independent dels pares. En una gran ciutat, on el nen no pot anar sol al carrer fins molt gran, on la relació amb els veïns no és normalment gaire estreta i on la resta de nens estan a l’escola i fent extraescolars tot el dia, per mi és un punt important: no dependre majoritàriament de la relació amb els fills dels amics dels pares, sota la seva més o menys dissimulada vigilància. I no dic que els nens que no van a escola no es socialitzin... només parlo del nostre cas, context i situació. Se que segurament això es pot rebatre amb múltiples contraexemples, però és l'únic motiu realment sòlid que no em puc treure del cap, l'únic que em faria patir de debó si haguéssim de prescindir de l'escola.

Així que, tot i que, si no hi ha algun canvi dràstic, seguirem pel camí que portem, no puc deixar de sentir aquesta fascinació per algunes de les experiències de famílies que no confien cap part de l’educació dels seus fills a una institució aliena. I també certa enveja.

Imatge: Graela