Quina diversió?

Hi ha una cosa d’aquest “món infantil” edulcorat i políticament correcte, que ha emergit de la mediocritat i ximpleria del nostre temps, i que em treu de polleguera. Es tracta de l’odiós “aprender divirtiéndose”. Programes de televisió, joguines educatives, llibres alliçonadors de nenes que van dormir soletes i mengen verdura... tot és per aprendre mentre el nen – presumptament – es diverteix.
A veure, és clar que és molt millor aprendre divertint-se. De fet, els nens estan tot el dia aprenent coses, encara que ningú s’hagi proposat ensenyar-los res concret, i encara que les coses que aprenen a cada moment no sempre tenen una utilitat clara per l’adult que observa. I quant més es diverteixen o més interessant els resulta el que fan, més assimilen el que sigui que poden assimilar d’aquella activitat. O sigui que els pedagogs han ideat, molt hàbilment, diferents maneres d’aprofitar aquesta vessant lúdica de la vida infantil per introduir allò que ells creuen que el nen ha d’aprendre. Ja que ha d’aprendre, al menys que s’ho passi bé, oi? Sembla un raonament d’allò més correcte i innocent. El problema ve quan el fet de “divertir-se” esdevé quelcom inútil i censurable si no va acompanyat d’un aprenentatge. Però no un aprenentatge qualsevol, no! Només l’aprenentatge concret que l’adult creu que toca. I, a partir d’aquí, tot en la vida del nen ha de ser educatiu, pensat per una finalitat concreta, ideat per potenciar unes habilitats, fixar uns coneixements o transmetre uns valors. El joc, l’autèntic joc, a prendre pel sac.
Sort que els nens tenen molts recursos i són increïblement resistents davant l’adversitat i, fins i tot bombardejats de joguines educatives i llibres pedagògics, són capaços d’abstreure’s de tanta mediocritat i retrobar el plaer del joc pel joc. De totes maneres, estaria bé que aquesta no fos una activitat semi-clandestina i menyspreada per poc útil, una concessió per descansar de les coses realment importants, un simple esbargiment. Seria fantàstic que els adults que envolten el nen fossin capaços d’ajudar-lo a saber gaudir de les coses bones de la vida, no buscar sempre la part utilitària de tot i saber perdre el temps quan convingui – perquè “perdre el temps” és una de les millors maneres de fer-lo servir. Jugar pel plaer de jugar i llegir o escoltar històries només pel plaer de deixar volar la imaginació són parts de la infantesa que no podem robar als nostres fills.
Però hi ha encara un altre aspecte que trobo detestable d’aquest caramelet de sucre contaminat. (Com diu Pescetti, “La mayor parte de lo que se hace para niños está contaminado de pedagogí­a, psicologí­a y paternalismo”). Em refereixo a la manca de respecte pels processos intel·lectuals de l’infant. Com que tot se li dona embolcallat d’aquesta falsa diversió, no se’l deixa créixer, ni investigar, ni decidir fins a on vol arribar i com vol aprofundir. Ni tan sols es creu que sigui necessari el rigor ni la metodologia. Així que quan el nen vol saber, se li continua responent a les preguntes amb paràboles de tercera regional embolicades amb colorins llampants. Si ja ens hem carregat l’alegria i el plaer, anem ara a triturar la raó, l’esperit crític i la set de coneixements.

Imatge: macieklew