La Quaresma

Des de l’antiguitat, la vida de les societats – al menys de les societats d’aquesta banda del món, on es distingeixen les estacions – s’ha organitzat al voltant del calendari: el canvi d’estació, les fases de la lluna i les conseqüències d’aquest cicle en el clima, la natura, les collites i, per tant, en les tasques quotidianes. Ara que gran part de la població viu en nuclis urbans i molt poca gent viu del camp o en contacte directe amb la natura, ara que tot i que no podem ignorar el pas de les estacions ja no les patim amb els rigors d’abans (conseqüència de la climatització, la calefacció, l’aigua calenta i tota la resta d’avantatges de viure al primer món), ara, precisament, és quan trobo que pels nens te més importància ser conscients d’aquest pas del temps. Aquest etern retorn ha format part de la vida dels nostres avantpassats i ha configurat les nostres tradicions, les dites populars, les creences i la visió del món que ens han llegat. Aquest cicle està en les arrels de la nostra cultura, amb la seva pàtina cristiana que només va vestir costums i tradicions molt més antics.
Però a banda de justificacions d’ordre intel·lectual, el que està més que clar és que els nens estan encantats de saber “ara què ve”.
Per atzar, l’inici d’aquest blog ha coincidit amb la fi de la disbauxa del Carnestoltes i l’entrada en l’última tradició hivernal, la Quaresma, un temps d’espera i recolliment abans de l’arribada de la primavera, la Pasqua o, el que és el mateix, la resurrecció de la natura.
Aquest cap de setmana els nens van fer la seva Vella Quaresma, amb les set cames, i tot just acabada li van tallar el primer peu. El petit està molt impacient per tallar-li el següent però crec que aconseguirem aguantar una setmana.