Dir la veritat

Tinc una amiga que sempre diu “la veritat està sobrevalorada”. Insistir els nens una i altra vegada que cal dir la veritat no m’agrada, en això estic d’acord amb ella. Els nens poden tenir secrets. I els nens també han d’aprendre l’art de no dir-ho tot, o de dir “mentides pietoses”. Sí, són necessàries. No cal que aquell nen no gaire agraciat tingui constància de la opinió que del seu físic te el nostre fill. Cal que coneguin el dolor que pot causar una veritat que no calia ser manifestada, el bé que fa una mitja mentida o un “tot depèn de com es miri”. Això crec que és molt diferent de la mentida sistemàtica per benefici propi passant per sobre dels altres, i que no està renyit amb la sinceritat i la confiança com a valors positius. Al final, no importaran gaire els discursos que fem sobre si “cal dir-ho tot als papes”, sinó més aviat la percepció que els nens tinguin de com administrem les nostres pròpies veritats i mentides, i de com els escoltem quan ens confien els seus secrets i preocupacions. I... al cap i a la fi, què és la veritat? Ser honestos i fidels és el que cal. La resta, vindrà donada.
Lligat amb tot això em ve al cap un tema que fa temps que volia tocar: els éssers fantàstics. Conec alguns pares que els obvien per ser “totalment sincers” amb els seus fills, i explicar “les coses com són”, per “dir la veritat”. Ho trobo respectable, però no hi combrego. Els nens no viuen en un món racional i científic en que les coses es classifiquen en certes o falses. La fantasia és per a ells part del seu món. Creure en follets i fades, en el tió o en el Reis de l’Orient, no te res a veure amb la mentida o la falsedat. Mentre els nens aprenen a situar-se en el món, amb tot per aprendre, agraeixen tenir les fronteres de la realitat obertes per situar-hi tot el que encara no saben col·locar del tot bé en el món real i proper. Sóc contrària a perllongar la situació quan l’infant ja demostra voler saber. Hi ha una etapa en que pregunta i, si se li deixa triar la resposta, encara s’agafa a la màgia. Però si no se l’obliga a continuar triant el camí màgic quan està preparat i disposat per abandonar-lo, no hi veig res de dolent. Al contrari.

Imatge d’Arthur Rackham.