Fa dies que volia escriure per parlar d'una sensació que tinc. No se com explicar-la així que intentaré explicar el context en que la tinc: tot llegint amb el meu fill gran (7 anys) me n'adono que els llibres que poso al seu abast serien considerats per molts pares (i molts mestres) inadeqüats per la seva edat, per la complexitat del llenguatge. No estic parlant de tractats de metafísica, parlo de Milne i de Grahame, per exemple. Però, d'altra banda, la temàtica ja comença a ser considerada per molts nens massa "infantil". Tot sovint el meu fill em comenta que els seus companys de classe consideren "de nen petit" coses que a ell li agraden i que evita aquests temes per no semblar "petit". Així que he de suposar que els nens de fa cent anys tenien una capacitat de comprensió molt més gran que els actuals? O potser gaudien d'una infantesa més llarga? Tinc la impressió que amb 7 o 8 anys ja es comença a voler vendre als nens productes "d'oci" pre-adolescents, amb un contingut destacable per la seva pobressa i pel seu efecte adictiu, alienador i nociu. No els hi podem amagar aquesta realitat, perquè encara que a casa no ho vegin, acabaran sabent que existeixen uns personatges estrambòtics que lluiten entre ells i en fan una mena d'espectacle de mal gust, per posar només un exemple. És veu que això no "fa petit", "fa gran". I es veu que ser gran no inclou cap mostra d'intel·ligència, ni de sentit étic ni estétic.
Això, que no es pot evitar, s'ha de compensar. A casa i a l'escola, oi? Però pot l'escola amb aquesta tasca? D'una banda penso que l'escola és només el reflex de la societat, i això no em dona gaires esperances. Per una altra banda, vull creure que és un element de transformació, capaç de fer aportacions positives i realistes. Però veig molts mestres desorientats, molts mestres desanimats, molts mestres sobrepassats. I també alguns de ben incompetents, per què no dir-ho.
He conegut a "Els cent llenguatges dels infants", el llibre de l'exposició del mateix nom, l'experiència de la ciutat de Reggio Emilia i m'he quedat enlluernada i alhora angoixada... he vist part d'aquesta experiència duta a terme a l'escola infantil del meu segon fill, però no conec de primera mà cap experiència per nens de primària. On queda la creativitat, la llibertat, l'esperit crític, la importància de l'estética, el gust pel descobriment, en mig d'un horari parcel·lat? Son les escoles espais de creixement i llibertat (no confondre amb desordre i caos desorganitzat), o son una baula més de la cadena que ens du cap a la cadira de l'oficina?
L'infant
és fet de cent.
L'infant té
cent llengües
cent mans
cent pensaments
cent maneres de pensar
de jugar i de parlar
cent sempre cent
formes d'escoltar
de sorprendre's d'estimar
cent alegries
per cantar i comprendre
cent mons
per descobrir
per inventar
cent mons
per somiar.
L'infant té
cent llengües
(i encara cent cent cent)
però li'n roben noranta-nou.
L'escola i la cultura
li separen el cap del cos.
Li diuen:
que pensi sense mans
que actuï sense cap
que escolti i no parli
que comprengui sense joia
que estimi i se sorprengui
només per Pasqua i per Nadal.
Li diuen:
que descobreixi el món que ja existeix
i de cent li'n roben noranta-nou.
Li diuen:
que el joc i la feina
la realitat i la fantasia
la ciència i la imaginació
el cel i la terra
la raó i el somni
són coses que no van plegades.
Li diuen en suma
que el cent no existeix.
L'infanti diu:
però el cent existeix.
Loris Malaguzzi
Desgraciadamente creo que te has contestado a tí misma, hoy por hoy las escuelas son un eslabón más de la cadena que nos lleva hacia la silla de la oficina. La escuela crea obreros, no seres pensantes.
ResponEliminaBueno, que me perdonen tamaña generalización pero creo que es así en una gran mayoría de escuelas.
Un beso :)
(Por cierto, te envié un e-mail con una propuesta de minicampaña de márketing en un lenguaje extremadamente coloquial hahaha, lo viste?)
Perdona! Como tengo poco movimiento en esa cuenta, a veces me paso días sin revisarla. Enseguida te contesto!
ResponEliminaRespecto a lo de la escuela, tengo un conflicto interno muy grande... no nos veo capaces de prescindir de ella, pero tampoco estoy nada satisfecha del sistema.
Bueno, yo tengo una actitud crítica frente a algunos aspectos de la vida y, francamente, tampoco me veo capaz de prescindir de ella ;)
ResponElimina(respondí a tu e-mail)
ResponEliminaTé estat llegint atentament, recordant a la vegada diferents experiències concretes de Reggio Emilia, portades a terme durant la meva època d'estudiant universitaria... Tens raó, 0-3 anys, 3 - 6 anys, educació infantil,... Propostes innovadores, experiències que segur que més d'una em vist reflexades a les aules del nostres petits. Però, és veritat que una reflexió recurrent és precisament aquesta, on és la creativitat, l'esperit crític a primària,... Quantes mancances a primària... On són les iniciatives innovadores cap als nens de 7, 8 i 9 anys, manquen tants projectes,... I quantes rutines per als nens de primària.
ResponEliminaThera, suposo que a primària pensen (qui?) que ja s'han acabat els experiments i que cal posar-se seriosos. I, la veritat, no m'extranya que alguns mestres tinguin por a l'experimentació, donat el desgavell que va ser la teórica aplicació de teories pedagògiques "innovadores" a la ESO. Poso innovadores entre cometes perquè Piaget i la teoría constructivista no és que siguin de la década passada... El que pasa és que quan es du a terme una reforma sense recursos, sense formació del profesorat, sense horitzó definit i amb una població escolar cada cop més heterogènia i amb problemàtiques més diverses...
ResponEliminaA mi em cau la baba quan veig reportatges de l'escola a Finlàndia, i surten aquells nois en aquells meravellosos laboratoris, fent aquelles representacions teatrals per estudiar un episodi històric, etc etc...
O quan vaig a l'Ikea i m'aturo al video que tenen sempre posat a la botiga de queviures i veig aquells nens de 8 o 9 anys a la seva escola... que, neu a banda, no sembla ni del mateix planeta que les nostres.
Segur que ho tinc idealitzat, però... quina idea tan maca!
Em nego, diàriament, que els meus fills perdin la seva estona de joc a casa després d'escola... comencen a arribar els deures per tones i m'estresso només pensar que no puc jugar amb ells o veure'ls jugar entre ells... fins i tot la meva filla amb nou anys tinc la necessitat de jugar amb ella, llegir-li un conte (després del Zoo d'en Pitus, li estic llegint El Festival d'en Pitus)i m'entristeix pensar que cada cop s'esvaeixen amb més facilitat aquestes estones, obrint-se pas un rol completament pautat... realment ho marca l'escola? o en general la societat...? Moltes famílies necessiten tenir els nens ocupats moltes hores sense la més mínima preocupació de si experimenten, aprenen o perden el temps. Una de les raons per les quals volia escriure un blog, és precissament compartir el preciós temps dels meus fills explicant que hi feia... però aquest temps diàriament s'escapa entre els dits, com la sorra de la platja... també és normal? Un petonàs!!!
ResponEliminaReflexions com aquestes, el debat i el no prescindir de l'escola malgrat creure que cal un canvi és el que ens farà aconseguir que sigui millor. Canviar-la des de dins i canviar també fora.
ResponEliminahttp://cosetesdenores.blogspot.com.es/2013/08/sistema-educatiu-i-finlandia.html