Consumisme

Estic d’acord amb que el consumisme desbocat que portem com a societat no en du enlloc. O sí, a la catàstrofe. Soc totalment partidària d’una vida més senzilla, basada en les coses més properes, en el treball honest i els guanys merescuts, en el consum responsable. Això sí, l’austeritat com a virtut no em sedueix, i els capricis i petits luxes em semblen d’allò més saludables.

Dit això, crec que no cal confondre el consum responsable amb fer de la frustració una virtut. Per quins set sous hem d’entrenar els nens en el desig de coses que es neguen sense altre argument que el “no pots tenir tot el que desitges”? És clar que no pot tenir tot el que desitja! No pot volar, no pot anar a la lluna, no pot parlar amb els animals ni pot trobar una pedra taronja quan li ve de gust. La frustració és part de la vida. No cal que n’hi afegim més per fer cap mena d’entrenament. Sobre tot quan, amb aquesta actitud, estem demostrant que per nosaltres “tot el que desitges” es pot comprar amb diners. Equiparem desig amb diners i ens quedem tan amples.

Crec que un nen d’una certa edat pot entendre que hi ha coses que son impossibles, que hi ha coses que no ens semblen bé i que n’hi ha d’altres que van contra els nostres principis. Així que si de consum responsable es tracta, sempre s'en pot parlar, sense perdre de vista que no és més que un nen i no ha d’assumir impassible tots els nostres compromisos com a adults. Pensem si apliquem criteris tan estrictes als nostres propis capricis (de debò ens calia un cotxe nou?). I investiguem també quines poden ser les causes de que un nen no en tingui mai prou de demanar coses materials. No fos cas que el que vulgui sigui una altra cosa però hagi après tant bé aquest binomi desig – diners (qui diu diners, diu “coses que es compren amb diners”), que no pugui expressar el que li passa de cap altra manera.

Imatge d’Arthur Rackham. (Hansel i Gretel)

Algú ha dit Hansel i Gretel?

Monstres

Estic molt emocionada per això. Espero que no l'esguerrin...

Dir la veritat

Tinc una amiga que sempre diu “la veritat està sobrevalorada”. Insistir els nens una i altra vegada que cal dir la veritat no m’agrada, en això estic d’acord amb ella. Els nens poden tenir secrets. I els nens també han d’aprendre l’art de no dir-ho tot, o de dir “mentides pietoses”. Sí, són necessàries. No cal que aquell nen no gaire agraciat tingui constància de la opinió que del seu físic te el nostre fill. Cal que coneguin el dolor que pot causar una veritat que no calia ser manifestada, el bé que fa una mitja mentida o un “tot depèn de com es miri”. Això crec que és molt diferent de la mentida sistemàtica per benefici propi passant per sobre dels altres, i que no està renyit amb la sinceritat i la confiança com a valors positius. Al final, no importaran gaire els discursos que fem sobre si “cal dir-ho tot als papes”, sinó més aviat la percepció que els nens tinguin de com administrem les nostres pròpies veritats i mentides, i de com els escoltem quan ens confien els seus secrets i preocupacions. I... al cap i a la fi, què és la veritat? Ser honestos i fidels és el que cal. La resta, vindrà donada.
Lligat amb tot això em ve al cap un tema que fa temps que volia tocar: els éssers fantàstics. Conec alguns pares que els obvien per ser “totalment sincers” amb els seus fills, i explicar “les coses com són”, per “dir la veritat”. Ho trobo respectable, però no hi combrego. Els nens no viuen en un món racional i científic en que les coses es classifiquen en certes o falses. La fantasia és per a ells part del seu món. Creure en follets i fades, en el tió o en el Reis de l’Orient, no te res a veure amb la mentida o la falsedat. Mentre els nens aprenen a situar-se en el món, amb tot per aprendre, agraeixen tenir les fronteres de la realitat obertes per situar-hi tot el que encara no saben col·locar del tot bé en el món real i proper. Sóc contrària a perllongar la situació quan l’infant ja demostra voler saber. Hi ha una etapa en que pregunta i, si se li deixa triar la resposta, encara s’agafa a la màgia. Però si no se l’obliga a continuar triant el camí màgic quan està preparat i disposat per abandonar-lo, no hi veig res de dolent. Al contrari.

Imatge d’Arthur Rackham.

Primavera

Esperar la primavera és com estar suspès en terra de ningú.
El temps de Quaresma és un temps d’espera i sembla que amb crema catalana i bunyols anem fent passar l’estona... Però ja ha arribat la primavera i avui fa bon dia. Em sento feliç de manera inexplicable. Ja penso en ous de Pasqua, mones i conills (o llebres de març), que no faig fàstics a cap tradició. Penso en flors, en dies de sol i en Sant Jordi. Queda molt per gaudir abans d’arribar a la xafogor paralitzant del juliol, al següent temps d’espera que és l’agost... somiant llavors amb fulles seques que cauen, vermelles i daurades, amb castanyes, carbasses i l’inici de l’Advent, amb el blanc de la neu que aquí a casa només arribem a veure en el cotó amb el que fem un fals nino de neu per consol dels petits, en la farina que imita la nevada del pessebre. Ai, que ja he tornat a voltar...

Una causa solidària

Mai no us heu trobat amb un munt de burocràcia absurda que us dificulta qualsevol moviment en la vostra feina o en la vostra vida personal? No heu sentit mai la indignació de veure que les administracions fan complir normatives que no tenen ni cap ni peus i que la llei està per sobre del sentit comú? No us fan enfadar molt les frases "això ve de dalt", "tens raó però no hi ha res a fer", "és injust però no es pot canviar"?

Quan tot això arriba a l'extrem de deixar un col·lectiu sense possibilitat de treballar, convertint en inútils inversions ja fetes que comprometen tota una vida, a través de l'arbitrarietat sorda i cega de les autoritats, crec que ha arribat el moment de dir prou.

Salvem el pescador Miquel. No estarem salvant una persona, ni tan sols un col·lectiu, potser serà el primer pas per dir prou a una manera kafkiana de funcionar com a societat.

Si us sembla una causa justa, deixeu un comentari al blog del pescador Miquel, afegiu-vos al grup facebook o pengeu l'enllaç als vostres blogs. Si no teniu ganes d'escriure un text nou per explicar-ho als vostres contactes, podeu copiar aquest meu.

Moltes gràcies.

Des-socialització

Avui no tenia pensat fer cap entrada però he trobat casualment aquest escrit a Vilaweb i m'ha deixat tocada:

La des-socialització a l'escola.

Un fragment:

L'escola per una banda obliga als nens a relacionar-se amb qui no volen. Per una altre, els hi impedeix en moltes ocasions de relacionar-se amb qui desitgen. Això no enriqueix, sinó que dificulta i empobreix la socialització.

Si a això afegim el fet que les relacions a l'escola estan marcades per la tensió (tensió institucional, tensió del professorat, tensió entre alumnes), no podem menys que concloure que la socialització no és pas un dels atributs positius de l'escola.

L’albero

L’albero, de Iela Mari, traduit al castellà com “Las estaciones” en l’edició de Kalandraka, que és la que tenim a casa, te com a any de primera edició el 1973. Quan L’albero veia la llum, jo encara no havia sortit de la panxa de la mare. Malgrat això, el llibre resulta sorprenentment actual. Podria haver estat fet fa pocs mesos i no hi notaríem res d’estrany.
Aquest, com els altres llibres de Iela Mari que han passat per les mans dels meus fills, és un dels seus preferits. No se’n cansen de mirar-lo, repassar-lo i comentar cada escena. El llibre descriu el cicle de les estacions a partir d’un mateix pla d’un arbre i el camp que l’envolta. Redunda en la idea de cercle sense fi que tant agrada a Iela Mari. El ventall cromàtic és limitat, però els detalls i la precisió del dibuix són extrems.
L’albero es podria fer servir com a material per explicar als nens el cicle de la natura. Des d’aquest punt de vista és perfectament científic i, a diferència d’altres obres adreçades als infants, no en fa adaptacions de caire infantil – o més aviat hauríem de dir “infantilitzador”. Per no tenir, no te ni text. Però, personalment, crec que agafar aquest llibre amb l’únic objectiu d’ensenyar al nen com funcionen les estacions és malbaratar el llibre. Segurament, sense que ens ho proposem, li quedarà ben clar aquest aspecte. Però, a més, en traurà molt més suc si el deixem que l’explori lliurement descobrint pel seu compte tots els detalls que Iela Mari ens regala, la bellesa silenciosa del cicle de la vida.

A Ilustración infantil trobem aquesta breu nota biogràfica sobre Iela Mari:

IELA MARI (Milán, 1932)
IELA MARI comenzó su aventura editorial en torno a 1958, con libros pensados para sus propios hijos. Su formación es autodidacta, aunque estudió diseño en la Academia de Brera (Milán). La preparación de cada libro siempre iba precedida de un intenso trabajo de documentación, fundamentalmente en bibliotecas. Decía la propia Iela Mari que sus obras no estaban pensadas “como libros educativos de historia natural, sino más bien como imágenes del nacimiento de la vida”.
En los cursos que impartía en la Escuela de Diseño de Milán, una de sus principales lecciones consistía en inculcar a los estudiantes que “para llegar a una síntesis hay que partir de un análisis, no a la inversa”. Por eso para Iela Mari es tan importante el detallismo con el que traza elementos tan sencillos como las hojas del árbol: “Primero hay que dibujar todos los detalles, y después añadir y añadir…”

A Imaginaria podem llegir una ressenya sobre Historia sin fin y El erizo de mar.

Obres de Iela Mari publicades per Kalandraka i per Anaya (Historia sin fin, El erizo de mar).

Quin naixement?

Des que va néixer el meu segon fill no havia tornat a obsessionar-me per aquests temes i no estava al dia de les novetats en l'atenció al part. Per això m’ha sorprès – molt agradablement – trobar això a la web del Departament de Salut:

Model de document del pla de naixement.

Quan fa uns anys vaig fer el meu pla de part, tot i que em van antendre molt correctament, no vaig deixar de percebre certa sorpresa i, fins i tot, certa postura “a la defensiva”. Tot s’ha de dir, algunes de les professionals amb que vaig parlar em van felicitar per la iniciativa perquè suposo que venia a posar algun granet de sorra a la seva pròpia lluita. Se d’altra gent que no va tenir tanta sort i es va trobar directament amb males cares i rebuig. Ara que el Departament de Salut inclou aquest document en la seva guia per a embarassades, suposo – i espero – que tot deu ser molt més fàcil.
M’agradaria pensar que alguna cosa està canviant de debò i que cada dona pot tenir el part que vulgui, patologies i urgències a banda, cobert per la sanitat pública. I, això ja requereix més feina, que per prendre la decisió sobre el part desitjat es disposi de tota la informació. Informació veraç i no esbiaixada, que ajudaria a prendre la decisió sense pors i prejudicis.

A mi personalment em fa feliç saber que es poden marcar aquestes opcions:
Sala de dilatació i sala de parts en un únic espai.
Decoració confortable (com a la llar).
Possibilitat de graduar la intensitat de la llum.
No enema, no rasuració. Sí deambular, sí ingerir líquids.
Només auscultació.
M’agradaria provar el part sense cap tipus d’anestèsia.
No voldria que se’m trenqués la bossa d’aigües si no fos necessari.
M’agradaria esperar a tenir ganes per començar els esponderaments.
M’agradaria posar-me en la posició que em trobés millor per fer els esponderaments.
M’agradaria que el meu company em pogués ajudar tota l’estona.
M’agradaria que no se’m fes episiotomia a no ser que fos indispensable.
M’agradaria que em posessin el nadó a sobre immediatament.
M’agradaria que el cordó umbilical es tallés un cop hagués deixat de bategar.
M’agradaria que es valorés el nadó al meu davant.
M’agradaria donar-li el pit a la mateixa sala de parts.
M’agradaria que l’estada a l’hospital fos el més breu possible.
M’agradaria que no separin el nadó de mi, a menys que sigui estrictament necessari.
No voldria que donessin cap tipus d’alimentació al nadó sense consultar-me.
Voldria donar el pit a demanda del nadó.

I si a sobre de poder-ho demanar es pot complir, ja seria la bomba. Sobre tot tenint en compte que en el seu moment em van dir que algunes d’aquestes coses no eren possibles.

La mirada infantil

Mama, per què tenen cinc potes?

Els nens no donen per suposades tantes coses com nosaltres. No veuen només el que venien predisposats a mirar. En canvi, se n’adonen de petits detalls que als adults sovint ens passen desapercebuts. De la mà d’un nen, redescobreixes el món.
Paris amb ulls de nen n’és una petita mostra. Els nens poden anar a gairebé qualsevol lloc sempre que no s’esperi – i s’exigeixi – d’ells el mateix que d’un adult, sempre que no imposem el nostre criteri sobre allò que és important, sempre que no es consideri la seva experiència menys valuosa.

Roald Dahl

“Mi padre creía que todos los niños poseen una brasa. Pero alguien debe encender el fuego. Y una vez encendido tiene que atizarse con frecuencia, y es de importancia vital que se mantenga vivo y no se apague nunca. Todos los libros para niños de mi padre llevan un volcán rugiendo en sus entrañas. Arrojan cientos de ideas provocativas y excitantes fogonazos. Están llenos de ternura.”

Això és el que diu la filla de Dahl en una entrevista, parlant del seu pare. M’agraden molt els llibres de Dahl perquè estan escrits des del Roald nen i posant-se del bàndol dels nens. Sense ensucrar, sense ocultar, sense menysprear la capacitat del nen per copsar la ironia, l’humor i també la cruesa de les coses que no surten del tot bé a la vida. Per entendre millor Roald Dahl, recomano molt la lectura de les seves obres autobiogràfiques, Boy i Going Solo, editades també en català per Empúries amb els títols de El nen i Sol pel món.
També és molt interessant aquest article.

Imatge de Quentin Blake per Matilda.

Quina diversió?

Hi ha una cosa d’aquest “món infantil” edulcorat i políticament correcte, que ha emergit de la mediocritat i ximpleria del nostre temps, i que em treu de polleguera. Es tracta de l’odiós “aprender divirtiéndose”. Programes de televisió, joguines educatives, llibres alliçonadors de nenes que van dormir soletes i mengen verdura... tot és per aprendre mentre el nen – presumptament – es diverteix.
A veure, és clar que és molt millor aprendre divertint-se. De fet, els nens estan tot el dia aprenent coses, encara que ningú s’hagi proposat ensenyar-los res concret, i encara que les coses que aprenen a cada moment no sempre tenen una utilitat clara per l’adult que observa. I quant més es diverteixen o més interessant els resulta el que fan, més assimilen el que sigui que poden assimilar d’aquella activitat. O sigui que els pedagogs han ideat, molt hàbilment, diferents maneres d’aprofitar aquesta vessant lúdica de la vida infantil per introduir allò que ells creuen que el nen ha d’aprendre. Ja que ha d’aprendre, al menys que s’ho passi bé, oi? Sembla un raonament d’allò més correcte i innocent. El problema ve quan el fet de “divertir-se” esdevé quelcom inútil i censurable si no va acompanyat d’un aprenentatge. Però no un aprenentatge qualsevol, no! Només l’aprenentatge concret que l’adult creu que toca. I, a partir d’aquí, tot en la vida del nen ha de ser educatiu, pensat per una finalitat concreta, ideat per potenciar unes habilitats, fixar uns coneixements o transmetre uns valors. El joc, l’autèntic joc, a prendre pel sac.
Sort que els nens tenen molts recursos i són increïblement resistents davant l’adversitat i, fins i tot bombardejats de joguines educatives i llibres pedagògics, són capaços d’abstreure’s de tanta mediocritat i retrobar el plaer del joc pel joc. De totes maneres, estaria bé que aquesta no fos una activitat semi-clandestina i menyspreada per poc útil, una concessió per descansar de les coses realment importants, un simple esbargiment. Seria fantàstic que els adults que envolten el nen fossin capaços d’ajudar-lo a saber gaudir de les coses bones de la vida, no buscar sempre la part utilitària de tot i saber perdre el temps quan convingui – perquè “perdre el temps” és una de les millors maneres de fer-lo servir. Jugar pel plaer de jugar i llegir o escoltar històries només pel plaer de deixar volar la imaginació són parts de la infantesa que no podem robar als nostres fills.
Però hi ha encara un altre aspecte que trobo detestable d’aquest caramelet de sucre contaminat. (Com diu Pescetti, “La mayor parte de lo que se hace para niños está contaminado de pedagogí­a, psicologí­a y paternalismo”). Em refereixo a la manca de respecte pels processos intel·lectuals de l’infant. Com que tot se li dona embolcallat d’aquesta falsa diversió, no se’l deixa créixer, ni investigar, ni decidir fins a on vol arribar i com vol aprofundir. Ni tan sols es creu que sigui necessari el rigor ni la metodologia. Així que quan el nen vol saber, se li continua responent a les preguntes amb paràboles de tercera regional embolicades amb colorins llampants. Si ja ens hem carregat l’alegria i el plaer, anem ara a triturar la raó, l’esperit crític i la set de coneixements.

Imatge: macieklew

Sense escola

Estic fascinada amb la desescolarització, tot i que en altres temps em semblés una bestiesa. Els meus nens van a una escola pública a prop de casa, una escola ben normaleta, res de l’altre món. Hi ha coses que no m’agraden, coses que em desesperen, però ells hi van contents i no tenim problemes. Malgrat tot, estic molt interessada seguint blogs de gent que educa els seus fills a casa. No tots m’agraden, amb cap comparteixo completament totes les idees i opinions, però en alguns casos trobo totalment engrescadora l’experiència que s’hi mostra.
A l’escola no hi ha gaire lloc per la diferència, tot i que aquest any jo no puc queixar-me, i cal estar sempre a l’espera de que la mestra que toqui sigui una bona professional. No tots els mestres ho son, encara que – novament – aquest any no em pugui queixar. Hi ha massa nens, massa rigidesa, massa classificacions. En quant als continguts que s’hi donen, no em preocupa gens ni mica el famós “nivell” perquè l’únic que no vull que espatllin és l’enorme interès que els meus fills tenen per saber i aprendre. Això sí que m’amoïna. Però, de moment, sembla que amb això també estem tenint sort. Massa vegades ens estem salvant gràcies a la sort. I si la sort ens falla, espero que a casa ho sabrem compensar.
Una de les coses bones de l’escola – i que representa, si ho mirem bé, un drama pels nens – és que de vegades és l’única font d’experiències riques, culturalment atractives i intel·lectualment estimulants per molts nens. O, com a mínim, molt per sobre del que a casa poden oferir. I els mestres sensibles deploren – jo he sentit dir-ho a més d’un – que s’apartin del “sistema” alumnes que realment no el necessiten, perquè això empobreix l’ambient en que queden els que no tenen – sota el seu criteri – altre estímul que l’escola.
Una altra de les coses bones és que representa un espai on el nen és lliure i independent dels pares. En una gran ciutat, on el nen no pot anar sol al carrer fins molt gran, on la relació amb els veïns no és normalment gaire estreta i on la resta de nens estan a l’escola i fent extraescolars tot el dia, per mi és un punt important: no dependre majoritàriament de la relació amb els fills dels amics dels pares, sota la seva més o menys dissimulada vigilància. I no dic que els nens que no van a escola no es socialitzin... només parlo del nostre cas, context i situació. Se que segurament això es pot rebatre amb múltiples contraexemples, però és l'únic motiu realment sòlid que no em puc treure del cap, l'únic que em faria patir de debó si haguéssim de prescindir de l'escola.

Així que, tot i que, si no hi ha algun canvi dràstic, seguirem pel camí que portem, no puc deixar de sentir aquesta fascinació per algunes de les experiències de famílies que no confien cap part de l’educació dels seus fills a una institució aliena. I també certa enveja.

Imatge: Graela

La Quaresma

Des de l’antiguitat, la vida de les societats – al menys de les societats d’aquesta banda del món, on es distingeixen les estacions – s’ha organitzat al voltant del calendari: el canvi d’estació, les fases de la lluna i les conseqüències d’aquest cicle en el clima, la natura, les collites i, per tant, en les tasques quotidianes. Ara que gran part de la població viu en nuclis urbans i molt poca gent viu del camp o en contacte directe amb la natura, ara que tot i que no podem ignorar el pas de les estacions ja no les patim amb els rigors d’abans (conseqüència de la climatització, la calefacció, l’aigua calenta i tota la resta d’avantatges de viure al primer món), ara, precisament, és quan trobo que pels nens te més importància ser conscients d’aquest pas del temps. Aquest etern retorn ha format part de la vida dels nostres avantpassats i ha configurat les nostres tradicions, les dites populars, les creences i la visió del món que ens han llegat. Aquest cicle està en les arrels de la nostra cultura, amb la seva pàtina cristiana que només va vestir costums i tradicions molt més antics.
Però a banda de justificacions d’ordre intel·lectual, el que està més que clar és que els nens estan encantats de saber “ara què ve”.
Per atzar, l’inici d’aquest blog ha coincidit amb la fi de la disbauxa del Carnestoltes i l’entrada en l’última tradició hivernal, la Quaresma, un temps d’espera i recolliment abans de l’arribada de la primavera, la Pasqua o, el que és el mateix, la resurrecció de la natura.
Aquest cap de setmana els nens van fer la seva Vella Quaresma, amb les set cames, i tot just acabada li van tallar el primer peu. El petit està molt impacient per tallar-li el següent però crec que aconseguirem aguantar una setmana.