Acqua, o el que poden fer els nens...

Avui vull compartir un video fantàstic que he trobat al blog de l'editorial Flamboyant. Un grup de nens italians de 7 anys fan un curtmetratge sobre l'aigua.

Acqua from Raffaella Traniello on Vimeo.

I, sobre tot, no us perdeu el "com es va fer".

The making of ACQUA from Raffaella Traniello on Vimeo.

Moltes vegades penso... ¡el que es podria fer amb els nens! I no calen grans inversions ni recursos extraordinaris, només imaginació, sensibilitat i confiança en les seves capacitats.

Més temps per dedicar-lo als fills

És una de les coses més importants d'aquesta vida i sembla que un s'hagi de justificar per dedicar-hi uns anys, cosa que no cal si et poses a estudiar una carrera, et fas polític o te'n vas a meditar al Tíbet...

http://mastiempoconloshijos.blogspot.com/

El llenguatge plàstic

Avui us vull parlar de dues iniciatives que ja fa un temps que segueixo a través dels seus respectius blogs. Es tracta d'Artistes a les Corts i de Fem Manuals, dues propostes (la primera en horari escolar i la segona extraescolar) que em semblen dignes de donar a conèixer i fer servir com a exemple. La importància del llenguatge plàstic a l'escola és teòricament reconegut perquè de fet, sobre tot en l'educació infantil i en els primers anys de primària, se li dona força importància. Es tracta des d'una perspectiva adient? Això ja no ho se... tot sovint ens trobem amb iniciatives que lluny d'estimular la creativitat i la descoberta de l'entorn, consisteixen a ensenyar unes tècniques o pautes de comportament i eliminar qualsevol tipus d'iniciativa o "dissidència" respecte a la línia marcada. Per això no em fa gaire gràcia quan veig els nens sortint de l'escola, tots amb la mateixa manualitat, pràcticament clonada 25 vegades.

A Fem Manuals, que inaugura el seu blog amb una cita de El cent existeix, es diu:

Conèixer el llenguatge plàstic és bàsic per a la formació dels infants. Desenvolupa la capacitat creativa, la expressivitat i el llenguatge visual propi i és fonamental per a la comprensió de l’entorn.

Llegiu la seva columna de la dreta, on descriu l'activitat de la classe màgica, i tindreu una acurada descripció del que hauria de ser una classe de llenguatge plàstic com cal.

A Artistes a les Corts, de trajectòria més curta, no trobem declaracions d'intencions però n'hi ha prou amb donar-hi un cop d'ull per veure la importància de tenir una veritable especialista al càrrec de l'educació plàstica.

Els cent llenguatges dels infants

Fa dies que volia escriure per parlar d'una sensació que tinc. No se com explicar-la així que intentaré explicar el context en que la tinc: tot llegint amb el meu fill gran (7 anys) me n'adono que els llibres que poso al seu abast serien considerats per molts pares (i molts mestres) inadeqüats per la seva edat, per la complexitat del llenguatge. No estic parlant de tractats de metafísica, parlo de Milne i de Grahame, per exemple. Però, d'altra banda, la temàtica ja comença a ser considerada per molts nens massa "infantil". Tot sovint el meu fill em comenta que els seus companys de classe consideren "de nen petit" coses que a ell li agraden i que evita aquests temes per no semblar "petit". Així que he de suposar que els nens de fa cent anys tenien una capacitat de comprensió molt més gran que els actuals? O potser gaudien d'una infantesa més llarga? Tinc la impressió que amb 7 o 8 anys ja es comença a voler vendre als nens productes "d'oci" pre-adolescents, amb un contingut destacable per la seva pobressa i pel seu efecte adictiu, alienador i nociu. No els hi podem amagar aquesta realitat, perquè encara que a casa no ho vegin, acabaran sabent que existeixen uns personatges estrambòtics que lluiten entre ells i en fan una mena d'espectacle de mal gust, per posar només un exemple. És veu que això no "fa petit", "fa gran". I es veu que ser gran no inclou cap mostra d'intel·ligència, ni de sentit étic ni estétic.

Això, que no es pot evitar, s'ha de compensar. A casa i a l'escola, oi? Però pot l'escola amb aquesta tasca? D'una banda penso que l'escola és només el reflex de la societat, i això no em dona gaires esperances. Per una altra banda, vull creure que és un element de transformació, capaç de fer aportacions positives i realistes. Però veig molts mestres desorientats, molts mestres desanimats, molts mestres sobrepassats. I també alguns de ben incompetents, per què no dir-ho.

He conegut a "Els cent llenguatges dels infants", el llibre de l'exposició del mateix nom, l'experiència de la ciutat de Reggio Emilia i m'he quedat enlluernada i alhora angoixada... he vist part d'aquesta experiència duta a terme a l'escola infantil del meu segon fill, però no conec de primera mà cap experiència per nens de primària. On queda la creativitat, la llibertat, l'esperit crític, la importància de l'estética, el gust pel descobriment, en mig d'un horari parcel·lat? Son les escoles espais de creixement i llibertat (no confondre amb desordre i caos desorganitzat), o son una baula més de la cadena que ens du cap a la cadira de l'oficina?

L'infant
és fet de cent.
L'infant té
cent llengües
cent mans
cent pensaments
cent maneres de pensar
de jugar i de parlar
cent sempre cent
formes d'escoltar
de sorprendre's d'estimar
cent alegries
per cantar i comprendre
cent mons
per descobrir
per inventar
cent mons
per somiar.
L'infant té
cent llengües
(i encara cent cent cent)
però li'n roben noranta-nou.
L'escola i la cultura
li separen el cap del cos.
Li diuen:
que pensi sense mans
que actuï sense cap
que escolti i no parli
que comprengui sense joia
que estimi i se sorprengui
només per Pasqua i per Nadal.
Li diuen:
que descobreixi el món que ja existeix
i de cent li'n roben noranta-nou.
Li diuen:
que el joc i la feina
la realitat i la fantasia
la ciència i la imaginació
el cel i la terra
la raó i el somni
són coses que no van plegades.

Li diuen en suma
que el cent no existeix.
L'infanti diu:
però el cent existeix.

Loris Malaguzzi

Nines de paper retallables i enganxines

La meva amiga Elena Ferrer ha dissenyat unes enganxines i uns retallables molt macos. No havíeu jugat mai amb aquelles nines de paper que es posaven uns vestidets retallats amb pestanyes? A mi m'encantava... Doncs ara ja tenim una versió moderna. Em fan molta gràcia les disfresses d'animalet...

Ho podeu veure aquí i descarregar-ho gratis.

Tornada a l'escola

Hem tornat a l'escola i, no falla, ja estem malalts. A més de l'escola, hi deu haver ajudat que ha fet un temps molt dolent per agafar tota mena de virus i refredats.

Tinc un dubte: és normal que a la mare li costi més la tornada a l'escola que als nens?

* Il·lustracions de E.H.Shepard.

El hòbbit o Viatge d'anada i tornada

"In a hole in the ground lived a hobbit. Not a nasty, dirty, wet hole, But a dry, bare sandy hole. It was a hobbit hole, and that means comfort."

Voldria llegir al meu fill gran la història que comença amb aquestes paraules. I voldria fer-ho en català, tot i que a casa tenim la versió en castellà (El hobbit anotado) de quan el pare de la criatura era ell mateix una criatura. Però, oh sorpresa, està esgotat. No el trobo enlloc.

A la biblioteca del barri el tenen, haurem de tirar d'aquesta alternativa, però no em fa cap gràcia que El hòbbit no estigui disponible en català. No entenc com pot ser possible! Espero que amb la propera estrena de la pel·lícula, un o altre editor es desperti...

Il·lustració d'Alan Lee.

[Nota: Sí, sembla que està disponible, no vaig buscar prou bé... als comentaris ho explico. Llàstima, tan bé que m'havia quedat la meva justa indignació.]

El mapa de la imaginació d'un nen

Michael Llewelyn-Davis com a Peter Pan, fotografiat per J.M. Barrie

No sé pas si haureu vist mai el mapa de l'esperit d'una persona. Els metges de vegades dibuixen mapes d'altres indrets de vosaltres, cosa que pot resultar força interessant, però ja m'agradaria veure'ls provant de dibuixar el de la imaginació d'un nen, que no solament és confusa, sinó que no para ni un moment de giravoltar. Hi ha ratlles en forma de ziga-zaga com les de la tarja on, quan esteu malalts, apunten la vostra temperatura, i aquestes giragonses deuen ser camins a l'illa meravellosa, perquè el País de Mai Més és sempre, poc més o menys, una illa, amb sorprenents taques de color per ci per lla, bancs de corall i un cert aire de vaixell inclinat a tota vela, i salvatges, i amagatalls solitaris, i follets que en llur majoria fan de sastre, i balmes travessades per un riu, i prínceps amb sis germans més grans, i una barraca a punt d'ensorrar-se, i una dama velleta molt remenuda, amb el nas ganxut.

J.M. Barrie. Peter Pan i Wendy. [Traducció de Marià Manent]

Vacances

Torno després d’un temps de desconnexió total i amb moltes ganes d’explicar coses. Avui reactivaré el blog amb aquest post sobre el que hem fet durant les últimes setmanes, i algunes recomanacions.
Aquestes vacances no estan resultant gaire viatgeres, fins ara les hem repartit entre casa nostra i la família. Els nens han fet un curset de natació, han muntat batalles i escenaris amb els Lego, han dibuixat molt, han vist mil vegades més tota la saga d’Star Wars (i Willow per primer cop), hem anat a la platja i hem fet castells de sorra, hem navegat per un riu, hem comprat bicicletes noves i les hem fet voltar darrere de casa, hem llegit molt, hem passat moltes estones no fent res, hem aprofitat una miqueta l’oferta cultural de Barcelona... Tornarem a la rutina dient que no hem anat “enlloc” però no serà pas cert.
Aquest estiu els meus fills han descobert el Rovelló – i han trigat força a adonar-se de que els dibuixos que havien vist a casa de les cosines alguna vegada s’hi basaven, tot i la “pista” del nom del gos! L’obra d’en Josep Vallverdú és magnífica, jo l’havia llegida de petita però em feia por tenir certa decepció (com m’ha passat amb les obres d’en Sebastià Sorribas que, de totes maneres, han encantat els nens). Ja tenim el llibre endreçat per tornar-hi tan bon punt se’ns comencin a esborrar els detalls...
També ha triomfat El petit Nicolas, de Sempé i Goscinny, tot i la distància entre l’escola que viuen els nens d’avui i la d’aquest petit Nicolas, que s’aproparia més a la dels avis si no fos pel petit detall del franquisme i de que això no és França, ni amb prou feines Europa (inseriu aquí un sospir).
La casa més gran del món, de Leo Lionni, gairebé els fa plorar, i Cosita Linda els ha desvetllat l’interès per King Kong. Per què vivim als afores de la ciutat?, que ha agradat molt al gran i ha deixat indiferent al petit, m’ha semblat agredolç i original, però encara ens te trasbalsats per haver-hi llegit “calcetins” (ho edita Tàndem, editorial valenciana).
I després de passar el vespre llegint tot això als nens, me n’anava a fer les meves pròpies lectures. Però he aparcat de moment els llibres per a adults i estic engrescada de ple amb la literatura infantil. Després del Llibre de fades de l’Arthur Rackham (que no ha escrit ell perquè son contes tradicionals i on no hi ha pràcticament fades, però que està meravellosament il·lustrat), m’hi he posat amb les Historias de Winny de Puh (edició de Valdemar, en castellà... qui s’anima a fer-ne una en català?!?) i amb Peter Pan i Wendy (de Joventut, traduïda per Manent.... em sona estrany després d’haver llegit l’obra en castellà traduïda per no recordo qui).
Per qui només tingui com a referència dels contes tradicionals les adaptacions de Disney (i això en els millor del casos, perquè corren altres adaptacions que fan feredat) pot resultar un xic sorprenent la salvatgina i la cruesa de les històries recopilades per Rackham, a més de l’absència total de correcció política.... és a dir, tota una delícia. Ho recomano molt... inclosa la lectura en veu alta als nens de la casa. Reprendré aquesta tasca properament, després de l’èxit de l’any passat amb un recull de contes de Grimm i un altre d’Andersen (versions traduïdes amb més o menys encert, però no adaptades).
De Winny i de Peter Pan en podríem dir quelcom semblant... Hi hem d’afegir, a més, l’autèntic esperit infantil – egocentrista, variable, tendre i cruel alhora, curiós, infatigable, fidel, generós i egoista, capaç de passar de la fantasia a la realitat com si res – que hi és ben representat. Les pors més profundes dels nens, els seus anhels i preocupacions, l’autèntica diversió, la infantesa... tot està allà recollit i reflectit ens uns personatges que han esdevingut mites populars per mèrits propis. Fins i tot tergiversats, adaptats i maquillats, han cridat l’atenció de moltes generacions. Crec que val la pena posar-los a disposició dels nens en la seva versió original. Allà estan, a la nostra biblioteca, esperant despertar la curiositat dels petits de la casa. De moment, ja estan ben amortitzats: jo n’he tret més profit que de molts llibres per a adults amb aires de grandesa. I prou de parlar-ne.

Un parell de coses per acabar:
Hem vist Up al cinema i, tot i que els nens de ben segur no han captat gran part de les reflexions adreçades inequívocament als adults, els hi ha agradat. Crec que encara que no entenguin part del missatge, és una obra de qualitat i per tant, alguna cosa en queda. Les últimes de Pixar que hem vist (Ratatouille, Wall-E i Up) em semblen molt bones i molt ben fetes... com es mereixen els nens, i també els pares que els acompanyen.
Al Cosmocaixa hi ha una exposició temporal, “Tecnologia comparada: tresors inèdits de la ciència precolombina” que ens ha agradat força. Estava molt ben feta i molt ben exposada, com la major part de les exposicions del Cosmocaixa. Hi havia eines modernes comparades amb eines de l’Amèrica precolombina, molts principis científics i tecnològics exposats de manera entenedora i atractiva, una fantàstica col·lecció de robots de joguina, estris quirúrgics, ginys de fa milers d’anys i altres d’abans d’ahir, i molts muntatges per manipular. En particular (tot i que hi ha moltes més coses interessants), us recomano que passeu una bona estona al ReacTable, una mena d’instrument musical molt divertit i que es pot “tocar” en grup. Jo en vull un!
I acabo perquè això ja és massa llarg.

Il·lustracions de E.H. Shepard, Arthur Rackham, Mabel Lucie Attwell.

Estiu

De Dálle un coliño.

L'enemic

Demà hem d'anar a la biblioteca, a tornar els llibres que vam agafar ja fa uns dies. Un és L'enemic, de Davide Cali i Serge Bloch, publicat per Takatuka.

La irracionalitat de la guerra explicada als nens des de les trinxeres, unes trinxeres amb regust a Primera Guerra Mundial o, el que és el mateix, a Gran Guerra. Dos forats-trinxera al paper, dos soldats a una i altra banda del mirall, un mateix odi, una mateixa por.

Hi pensava mentre esperava que a les oposicions aquest any sortís el tema dels antecedents de la I GM. El món abans de 1914. No va sortir, com tampoc el procés d'hominització ni la neolitització, entre altres coses. No passa res, esperarem dos anys més. Això no importa gaire al costat de les dues trinxeres al paper. Què serà dels meus petits? Dos projectes d'home llençats contra un futur incert. Com sempre ha estat el futur, és clar.

Novetats a la nostra biblioteca

Avui he sortit de compres, a renovar una mica la biblioteca dels nens. Però he tornat amb més llibres d’aquells de “compra’l ara que no saps si quan els busquis els trobaràs” que no pas amb llibres per fer servir, segur, ara mateix. I, a més, no es pot dir que hagi dut gaires novetats, el més modern va ser publicat per primer cop l’any 91. Els més vells, passen dels 40 anys.

Els primers llibres que he ficat al cistell han estat aquests tres de La Galera, de la col·lecció “Pòquer de clàssics. Edició especial 40 aniversari.” El del Viatge al País dels lacets no l’he agafat perquè el tinc de quan jo era una nena.

No se quan els podran llegir. Pel seu compte suposo que fins i tot el gran encara trigarà una mica. Però ara els hi estic llegint jo el Zoo d’en Pitus. El petit (4 anys) només en fa cas a estones, però el gran (7 anys, igual que en Pitus!) ho segueix amb molt d’interès.

Després he vist aquests dos llibres, editats per l’associació de mestres Rosa Sensat.

I, al final, dos àlbums il·lustrats.

El primer d’una editorial que no coneixia, Takatuka, i que sembla que té coses molt interessants. He triat “En Leonard” perquè als meus fills els agrada molt Wolf Erlbruch. “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap” i “Els cinc horribles” són dos dels llibres que més llegim abans d’anar a dormir.

El segon, de Los cuatro azules, una editorial també relativament nova i de la que m’agrada tot el que he vist. Mercer Mayer també és ja un vell conegut dels meus nens, “Un malson al meu armari” l’hem llegit un munt de vegades i els agrada molt, especialment al petit. Aquest llibre que he triat és una història sense paraules.

Enmig del munt de novetats editorials per a nens, és difícil de vegades trobar títols que realment valguin la pena. A mi em sedueix l’aposta segura pels clàssics i les reedicions, i també remenar en els racons que les llibreries dediquen als petits projectes editorials.

La porta de l'escola

Vagi per endavant que no destaco per la meva sociabilitat, i tinc certa fòbia a les aglomeracions.
Però, tot i així, crec que no m'erro gaire si dic que no és civilitzat pretendre que 450 nens - carregats amb carteres, bosses i carpetes - surtin en 10 minuts per unes portes, amb una barrera humana - que es mou de manera impredictible, empenta, s'atura, bloqueja, s'emprenya i s'impacienta - composada per uns centenars de mares, pares, avis, cotxets de nadó, germans grans i petits, oncles i tietes.

Què voleu que us digui? A mi em posa molt nerviosa. I veient aquella gentada no puc evitar pensar... a sant de què algú ha pensat que estabular 450 nens en un mateix indret és bona idea? La sortida, de vegades, s'assembla massa als San Fermines.

La creativitat

No havia vist encara aquest video, el títol em semblava "efectista" i em feia mandra, perquè era molt llarg. Però finalment he decidit mirar-lo i ara... el recomanaria a tothom!

No hi ha res com la mare

Cap de setmana

Parc de Collserola

Ma me mi Mozart

Primer round

Fa dies i dies que vull escriure alguna cosa al blog i no trobo el moment ni la oportunitat. També vull comentar coses en els blogs que segueixo, però els segueixo gairebé arrossegant-me, i no paga la pena comentar res per fer-ho depressa, corrents i dient no ben bé el que voldria dir si estigués centrada. Així que avui, que m’han tret un queixal i no és el meu millor dia, he dit que prou... i apa, a escriure el que fa dies que vull escriure.
Vull comentar un article que va sortir a La Vanguardia (crec que només en edició paper) i que em va passar una amiga. Allà, el sociòleg Salvador Cardús carrega amb fúria contra en Carlos González, contraposant el seu métode (existeix un “métode González”???) al métode del doctor Estivill (com si l’hagués inventat ell, eh? Farber no et sona de res, oi, Eduard?). Parla de debats ideològics i enquadra en Gonzàlez a la banda del “rousseaunismo trasnochado” i l’Estivill a la banda de la ciència (com si el seu llibre contingués una sola evidència científica que avalés les seves teories).
El fet és que després de llegir-me els llibres d’un i d’altre, puc afirmar que en Gonzàlez no proposa cap mètode (a diferència de l’Estivill), i el seu llibre està farcit de referències científiques, estudis i dades (a diferència del de l’Estivill, també). Així que suposo que aquest suposat caràcter “científic” que li atribueix en Cardús al seu amic Estivill no ve avalat pel coneixement profund del treball d’un i altre, sinó simplement perque aquest s’enquadra (o creu que s’enquadra) més en la seva visió de l’educació i de la societat. No diré de “la criança” perquè de la lectura de l’article s’en desprén que no en te gaire idea, d’això. Vull pensar, però, que la simpatia i posicionament no ve encara més reforçada per una amistat personal i perquè La Vanguardia hagi tret una col·lecció de llibres del polifacètic doctor (tant et soluciona el problema de la son, com el del menjar, o ajuda a crear literatura infantil “de gran qualitat i molt pedagògica” – llegeixi’s la ironia, si us plau).
La ignorancia sobre el que està escrivint queda encara més palesa quan diu que els Hospitals amics dels Nens ho son per “autocalificación”. Clar, és evident que no s’ha molestat en esbrinar qui diu que un hospital és o no és amic dels nens, ni què vol dir això, ni tenia temps per fer una simple cerca al google per veure que és una qualificació que atorga UNICEF amb l’aval de l’OMS. Res, bestieses, què importa aquesta minúcia al costat de com s’ho passa el senyor Cardús animant els colors del seu equip...
Però compte, que amenaça amb seguir. Diu per acabar: “Volveré, en un nuevo artículo, a las claves de esta gran división mucho más relevante para nuestro futuro que el combate entre derechas e izquierdas o la discusión sobre la crisis de valores.” (Poseu aquesta frase al google i ja trobareu on llegir l’article sencer.)

Puc entendre que hi hagi gent que no combregui amb el que diuen els llibres de Carlos Gonzàlez. Que cregui en la disciplina, en l’autoritat, en educar a través de la frustració, etc. El que no entenc és que agafin com a abanderat el senyor Estivill que, a banda d’un olfacte finíssim pel màrqueting, uns contactes fabulosos amb els mitjans de comunicació d’aquest pais i una barra total que li permet plagiar i mentir sense que li surtin els colors, no aporta un model teòric i sòlid que serveixi als defensors d’aquesta “ideologia” per fer-se forts en les seves posicions.

Children born of fairy stock...

Children born of fairy stock

Never need for shirt or frock,

Never want for food or fire,

Always get their heart's desire:

Jingle pockets full of gold,

Marry when they're seven years old,

Every fairy child may keep

Two strong ponies and ten sheep;

All have houses, each his own,

Built of brick or granite stone;

They live on cherries, they run wild -

I'd love to be a fairy's child.

Robert Graves

Imatge de Flower Fairies

Dolços casolans

Els brunyols de l'Empordà

i la mona

Ens surt el sucre per les orelles.

Aniversari

Divendres passat el meu fill gran va fer 7 anys. Aquest és el pastís que li vaig preparar, amb els colors de l'arc de Sant Martí, un per cada any. Vaig haver de tirar de colorant alimentari, però en fi... crec que la ocasió s'ho valia. El colorant no dona cap gust i el pastís estava molt bo, farcit de xocolata i crema catalana.

Avui dimarts també és una data per fer balanç. Fa tot just tres mesos rebia un missatge d'una amiga i ex-companya de feina que m'oferia la possibilitat de col·laborar en un blog que estava fent junt amb altra gent. Vaig dir que sí. Fa 15 dies que el blog va començar a funcionar, ja ho haureu vist pel banner "tan discret" que he plantificat. Fa tres mesos i un dia mai m'hauria imaginat que estaria en aquesta barca. Mai no saps quines sorpreses t'esperen en girar la cantonada, quina gent nova tindràs el plaer de conèixer, a qui et retrobaràs, quines coses et queden per aprendre...

És primavera, per fi ha sortit el sol, els meus fills juguen al Lego tot cantant la marxa imperial d'Star Wars i el seu pare els munta la nau de Darth Vader. Em sento molt feliç.