Consumisme

Estic d’acord amb que el consumisme desbocat que portem com a societat no en du enlloc. O sí, a la catàstrofe. Soc totalment partidària d’una vida més senzilla, basada en les coses més properes, en el treball honest i els guanys merescuts, en el consum responsable. Això sí, l’austeritat com a virtut no em sedueix, i els capricis i petits luxes em semblen d’allò més saludables.

Dit això, crec que no cal confondre el consum responsable amb fer de la frustració una virtut. Per quins set sous hem d’entrenar els nens en el desig de coses que es neguen sense altre argument que el “no pots tenir tot el que desitges”? És clar que no pot tenir tot el que desitja! No pot volar, no pot anar a la lluna, no pot parlar amb els animals ni pot trobar una pedra taronja quan li ve de gust. La frustració és part de la vida. No cal que n’hi afegim més per fer cap mena d’entrenament. Sobre tot quan, amb aquesta actitud, estem demostrant que per nosaltres “tot el que desitges” es pot comprar amb diners. Equiparem desig amb diners i ens quedem tan amples.

Crec que un nen d’una certa edat pot entendre que hi ha coses que son impossibles, que hi ha coses que no ens semblen bé i que n’hi ha d’altres que van contra els nostres principis. Així que si de consum responsable es tracta, sempre s'en pot parlar, sense perdre de vista que no és més que un nen i no ha d’assumir impassible tots els nostres compromisos com a adults. Pensem si apliquem criteris tan estrictes als nostres propis capricis (de debò ens calia un cotxe nou?). I investiguem també quines poden ser les causes de que un nen no en tingui mai prou de demanar coses materials. No fos cas que el que vulgui sigui una altra cosa però hagi après tant bé aquest binomi desig – diners (qui diu diners, diu “coses que es compren amb diners”), que no pugui expressar el que li passa de cap altra manera.

Imatge d’Arthur Rackham. (Hansel i Gretel)

Algú ha dit Hansel i Gretel?

Monstres

Estic molt emocionada per això. Espero que no l'esguerrin...

Dir la veritat

Tinc una amiga que sempre diu “la veritat està sobrevalorada”. Insistir els nens una i altra vegada que cal dir la veritat no m’agrada, en això estic d’acord amb ella. Els nens poden tenir secrets. I els nens també han d’aprendre l’art de no dir-ho tot, o de dir “mentides pietoses”. Sí, són necessàries. No cal que aquell nen no gaire agraciat tingui constància de la opinió que del seu físic te el nostre fill. Cal que coneguin el dolor que pot causar una veritat que no calia ser manifestada, el bé que fa una mitja mentida o un “tot depèn de com es miri”. Això crec que és molt diferent de la mentida sistemàtica per benefici propi passant per sobre dels altres, i que no està renyit amb la sinceritat i la confiança com a valors positius. Al final, no importaran gaire els discursos que fem sobre si “cal dir-ho tot als papes”, sinó més aviat la percepció que els nens tinguin de com administrem les nostres pròpies veritats i mentides, i de com els escoltem quan ens confien els seus secrets i preocupacions. I... al cap i a la fi, què és la veritat? Ser honestos i fidels és el que cal. La resta, vindrà donada.
Lligat amb tot això em ve al cap un tema que fa temps que volia tocar: els éssers fantàstics. Conec alguns pares que els obvien per ser “totalment sincers” amb els seus fills, i explicar “les coses com són”, per “dir la veritat”. Ho trobo respectable, però no hi combrego. Els nens no viuen en un món racional i científic en que les coses es classifiquen en certes o falses. La fantasia és per a ells part del seu món. Creure en follets i fades, en el tió o en el Reis de l’Orient, no te res a veure amb la mentida o la falsedat. Mentre els nens aprenen a situar-se en el món, amb tot per aprendre, agraeixen tenir les fronteres de la realitat obertes per situar-hi tot el que encara no saben col·locar del tot bé en el món real i proper. Sóc contrària a perllongar la situació quan l’infant ja demostra voler saber. Hi ha una etapa en que pregunta i, si se li deixa triar la resposta, encara s’agafa a la màgia. Però si no se l’obliga a continuar triant el camí màgic quan està preparat i disposat per abandonar-lo, no hi veig res de dolent. Al contrari.

Imatge d’Arthur Rackham.

Primavera

Esperar la primavera és com estar suspès en terra de ningú.
El temps de Quaresma és un temps d’espera i sembla que amb crema catalana i bunyols anem fent passar l’estona... Però ja ha arribat la primavera i avui fa bon dia. Em sento feliç de manera inexplicable. Ja penso en ous de Pasqua, mones i conills (o llebres de març), que no faig fàstics a cap tradició. Penso en flors, en dies de sol i en Sant Jordi. Queda molt per gaudir abans d’arribar a la xafogor paralitzant del juliol, al següent temps d’espera que és l’agost... somiant llavors amb fulles seques que cauen, vermelles i daurades, amb castanyes, carbasses i l’inici de l’Advent, amb el blanc de la neu que aquí a casa només arribem a veure en el cotó amb el que fem un fals nino de neu per consol dels petits, en la farina que imita la nevada del pessebre. Ai, que ja he tornat a voltar...

Una causa solidària

Mai no us heu trobat amb un munt de burocràcia absurda que us dificulta qualsevol moviment en la vostra feina o en la vostra vida personal? No heu sentit mai la indignació de veure que les administracions fan complir normatives que no tenen ni cap ni peus i que la llei està per sobre del sentit comú? No us fan enfadar molt les frases "això ve de dalt", "tens raó però no hi ha res a fer", "és injust però no es pot canviar"?

Quan tot això arriba a l'extrem de deixar un col·lectiu sense possibilitat de treballar, convertint en inútils inversions ja fetes que comprometen tota una vida, a través de l'arbitrarietat sorda i cega de les autoritats, crec que ha arribat el moment de dir prou.

Salvem el pescador Miquel. No estarem salvant una persona, ni tan sols un col·lectiu, potser serà el primer pas per dir prou a una manera kafkiana de funcionar com a societat.

Si us sembla una causa justa, deixeu un comentari al blog del pescador Miquel, afegiu-vos al grup facebook o pengeu l'enllaç als vostres blogs. Si no teniu ganes d'escriure un text nou per explicar-ho als vostres contactes, podeu copiar aquest meu.

Moltes gràcies.

Des-socialització

Avui no tenia pensat fer cap entrada però he trobat casualment aquest escrit a Vilaweb i m'ha deixat tocada:

La des-socialització a l'escola.

Un fragment:

L'escola per una banda obliga als nens a relacionar-se amb qui no volen. Per una altre, els hi impedeix en moltes ocasions de relacionar-se amb qui desitgen. Això no enriqueix, sinó que dificulta i empobreix la socialització.

Si a això afegim el fet que les relacions a l'escola estan marcades per la tensió (tensió institucional, tensió del professorat, tensió entre alumnes), no podem menys que concloure que la socialització no és pas un dels atributs positius de l'escola.

L’albero

L’albero, de Iela Mari, traduit al castellà com “Las estaciones” en l’edició de Kalandraka, que és la que tenim a casa, te com a any de primera edició el 1973. Quan L’albero veia la llum, jo encara no havia sortit de la panxa de la mare. Malgrat això, el llibre resulta sorprenentment actual. Podria haver estat fet fa pocs mesos i no hi notaríem res d’estrany.
Aquest, com els altres llibres de Iela Mari que han passat per les mans dels meus fills, és un dels seus preferits. No se’n cansen de mirar-lo, repassar-lo i comentar cada escena. El llibre descriu el cicle de les estacions a partir d’un mateix pla d’un arbre i el camp que l’envolta. Redunda en la idea de cercle sense fi que tant agrada a Iela Mari. El ventall cromàtic és limitat, però els detalls i la precisió del dibuix són extrems.
L’albero es podria fer servir com a material per explicar als nens el cicle de la natura. Des d’aquest punt de vista és perfectament científic i, a diferència d’altres obres adreçades als infants, no en fa adaptacions de caire infantil – o més aviat hauríem de dir “infantilitzador”. Per no tenir, no te ni text. Però, personalment, crec que agafar aquest llibre amb l’únic objectiu d’ensenyar al nen com funcionen les estacions és malbaratar el llibre. Segurament, sense que ens ho proposem, li quedarà ben clar aquest aspecte. Però, a més, en traurà molt més suc si el deixem que l’explori lliurement descobrint pel seu compte tots els detalls que Iela Mari ens regala, la bellesa silenciosa del cicle de la vida.

A Ilustración infantil trobem aquesta breu nota biogràfica sobre Iela Mari:

IELA MARI (Milán, 1932)
IELA MARI comenzó su aventura editorial en torno a 1958, con libros pensados para sus propios hijos. Su formación es autodidacta, aunque estudió diseño en la Academia de Brera (Milán). La preparación de cada libro siempre iba precedida de un intenso trabajo de documentación, fundamentalmente en bibliotecas. Decía la propia Iela Mari que sus obras no estaban pensadas “como libros educativos de historia natural, sino más bien como imágenes del nacimiento de la vida”.
En los cursos que impartía en la Escuela de Diseño de Milán, una de sus principales lecciones consistía en inculcar a los estudiantes que “para llegar a una síntesis hay que partir de un análisis, no a la inversa”. Por eso para Iela Mari es tan importante el detallismo con el que traza elementos tan sencillos como las hojas del árbol: “Primero hay que dibujar todos los detalles, y después añadir y añadir…”

A Imaginaria podem llegir una ressenya sobre Historia sin fin y El erizo de mar.

Obres de Iela Mari publicades per Kalandraka i per Anaya (Historia sin fin, El erizo de mar).