El llenguatge plàstic

Avui us vull parlar de dues iniciatives que ja fa un temps que segueixo a través dels seus respectius blogs. Es tracta d'Artistes a les Corts i de Fem Manuals, dues propostes (la primera en horari escolar i la segona extraescolar) que em semblen dignes de donar a conèixer i fer servir com a exemple. La importància del llenguatge plàstic a l'escola és teòricament reconegut perquè de fet, sobre tot en l'educació infantil i en els primers anys de primària, se li dona força importància. Es tracta des d'una perspectiva adient? Això ja no ho se... tot sovint ens trobem amb iniciatives que lluny d'estimular la creativitat i la descoberta de l'entorn, consisteixen a ensenyar unes tècniques o pautes de comportament i eliminar qualsevol tipus d'iniciativa o "dissidència" respecte a la línia marcada. Per això no em fa gaire gràcia quan veig els nens sortint de l'escola, tots amb la mateixa manualitat, pràcticament clonada 25 vegades.

A Fem Manuals, que inaugura el seu blog amb una cita de El cent existeix, es diu:

Conèixer el llenguatge plàstic és bàsic per a la formació dels infants. Desenvolupa la capacitat creativa, la expressivitat i el llenguatge visual propi i és fonamental per a la comprensió de l’entorn.

Llegiu la seva columna de la dreta, on descriu l'activitat de la classe màgica, i tindreu una acurada descripció del que hauria de ser una classe de llenguatge plàstic com cal.

A Artistes a les Corts, de trajectòria més curta, no trobem declaracions d'intencions però n'hi ha prou amb donar-hi un cop d'ull per veure la importància de tenir una veritable especialista al càrrec de l'educació plàstica.

Els cent llenguatges dels infants

Fa dies que volia escriure per parlar d'una sensació que tinc. No se com explicar-la així que intentaré explicar el context en que la tinc: tot llegint amb el meu fill gran (7 anys) me n'adono que els llibres que poso al seu abast serien considerats per molts pares (i molts mestres) inadeqüats per la seva edat, per la complexitat del llenguatge. No estic parlant de tractats de metafísica, parlo de Milne i de Grahame, per exemple. Però, d'altra banda, la temàtica ja comença a ser considerada per molts nens massa "infantil". Tot sovint el meu fill em comenta que els seus companys de classe consideren "de nen petit" coses que a ell li agraden i que evita aquests temes per no semblar "petit". Així que he de suposar que els nens de fa cent anys tenien una capacitat de comprensió molt més gran que els actuals? O potser gaudien d'una infantesa més llarga? Tinc la impressió que amb 7 o 8 anys ja es comença a voler vendre als nens productes "d'oci" pre-adolescents, amb un contingut destacable per la seva pobressa i pel seu efecte adictiu, alienador i nociu. No els hi podem amagar aquesta realitat, perquè encara que a casa no ho vegin, acabaran sabent que existeixen uns personatges estrambòtics que lluiten entre ells i en fan una mena d'espectacle de mal gust, per posar només un exemple. És veu que això no "fa petit", "fa gran". I es veu que ser gran no inclou cap mostra d'intel·ligència, ni de sentit étic ni estétic.

Això, que no es pot evitar, s'ha de compensar. A casa i a l'escola, oi? Però pot l'escola amb aquesta tasca? D'una banda penso que l'escola és només el reflex de la societat, i això no em dona gaires esperances. Per una altra banda, vull creure que és un element de transformació, capaç de fer aportacions positives i realistes. Però veig molts mestres desorientats, molts mestres desanimats, molts mestres sobrepassats. I també alguns de ben incompetents, per què no dir-ho.

He conegut a "Els cent llenguatges dels infants", el llibre de l'exposició del mateix nom, l'experiència de la ciutat de Reggio Emilia i m'he quedat enlluernada i alhora angoixada... he vist part d'aquesta experiència duta a terme a l'escola infantil del meu segon fill, però no conec de primera mà cap experiència per nens de primària. On queda la creativitat, la llibertat, l'esperit crític, la importància de l'estética, el gust pel descobriment, en mig d'un horari parcel·lat? Son les escoles espais de creixement i llibertat (no confondre amb desordre i caos desorganitzat), o son una baula més de la cadena que ens du cap a la cadira de l'oficina?

L'infant
és fet de cent.
L'infant té
cent llengües
cent mans
cent pensaments
cent maneres de pensar
de jugar i de parlar
cent sempre cent
formes d'escoltar
de sorprendre's d'estimar
cent alegries
per cantar i comprendre
cent mons
per descobrir
per inventar
cent mons
per somiar.
L'infant té
cent llengües
(i encara cent cent cent)
però li'n roben noranta-nou.
L'escola i la cultura
li separen el cap del cos.
Li diuen:
que pensi sense mans
que actuï sense cap
que escolti i no parli
que comprengui sense joia
que estimi i se sorprengui
només per Pasqua i per Nadal.
Li diuen:
que descobreixi el món que ja existeix
i de cent li'n roben noranta-nou.
Li diuen:
que el joc i la feina
la realitat i la fantasia
la ciència i la imaginació
el cel i la terra
la raó i el somni
són coses que no van plegades.

Li diuen en suma
que el cent no existeix.
L'infanti diu:
però el cent existeix.

Loris Malaguzzi