dimecres, 27 de maig del 2009
diumenge, 10 de maig del 2009
dimarts, 5 de maig del 2009
Primer round
Fa dies i dies que vull escriure alguna cosa al blog i no trobo el moment ni la oportunitat. També vull comentar coses en els blogs que segueixo, però els segueixo gairebé arrossegant-me, i no paga la pena comentar res per fer-ho depressa, corrents i dient no ben bé el que voldria dir si estigués centrada. Així que avui, que m’han tret un queixal i no és el meu millor dia, he dit que prou... i apa, a escriure el que fa dies que vull escriure.
Vull comentar un article que va sortir a La Vanguardia (crec que només en edició paper) i que em va passar una amiga. Allà, el sociòleg Salvador Cardús carrega amb fúria contra en Carlos González, contraposant el seu métode (existeix un “métode González”???) al métode del doctor Estivill (com si l’hagués inventat ell, eh? Farber no et sona de res, oi, Eduard?). Parla de debats ideològics i enquadra en Gonzàlez a la banda del “rousseaunismo trasnochado” i l’Estivill a la banda de la ciència (com si el seu llibre contingués una sola evidència científica que avalés les seves teories).
El fet és que després de llegir-me els llibres d’un i d’altre, puc afirmar que en Gonzàlez no proposa cap mètode (a diferència de l’Estivill), i el seu llibre està farcit de referències científiques, estudis i dades (a diferència del de l’Estivill, també). Així que suposo que aquest suposat caràcter “científic” que li atribueix en Cardús al seu amic Estivill no ve avalat pel coneixement profund del treball d’un i altre, sinó simplement perque aquest s’enquadra (o creu que s’enquadra) més en la seva visió de l’educació i de la societat. No diré de “la criança” perquè de la lectura de l’article s’en desprén que no en te gaire idea, d’això. Vull pensar, però, que la simpatia i posicionament no ve encara més reforçada per una amistat personal i perquè La Vanguardia hagi tret una col·lecció de llibres del polifacètic doctor (tant et soluciona el problema de la son, com el del menjar, o ajuda a crear literatura infantil “de gran qualitat i molt pedagògica” – llegeixi’s la ironia, si us plau).
La ignorancia sobre el que està escrivint queda encara més palesa quan diu que els Hospitals amics dels Nens ho son per “autocalificación”. Clar, és evident que no s’ha molestat en esbrinar qui diu que un hospital és o no és amic dels nens, ni què vol dir això, ni tenia temps per fer una simple cerca al google per veure que és una qualificació que atorga UNICEF amb l’aval de l’OMS. Res, bestieses, què importa aquesta minúcia al costat de com s’ho passa el senyor Cardús animant els colors del seu equip...
Però compte, que amenaça amb seguir. Diu per acabar: “Volveré, en un nuevo artículo, a las claves de esta gran división mucho más relevante para nuestro futuro que el combate entre derechas e izquierdas o la discusión sobre la crisis de valores.” (Poseu aquesta frase al google i ja trobareu on llegir l’article sencer.)
Puc entendre que hi hagi gent que no combregui amb el que diuen els llibres de Carlos Gonzàlez. Que cregui en la disciplina, en l’autoritat, en educar a través de la frustració, etc. El que no entenc és que agafin com a abanderat el senyor Estivill que, a banda d’un olfacte finíssim pel màrqueting, uns contactes fabulosos amb els mitjans de comunicació d’aquest pais i una barra total que li permet plagiar i mentir sense que li surtin els colors, no aporta un model teòric i sòlid que serveixi als defensors d’aquesta “ideologia” per fer-se forts en les seves posicions.
Vull comentar un article que va sortir a La Vanguardia (crec que només en edició paper) i que em va passar una amiga. Allà, el sociòleg Salvador Cardús carrega amb fúria contra en Carlos González, contraposant el seu métode (existeix un “métode González”???) al métode del doctor Estivill (com si l’hagués inventat ell, eh? Farber no et sona de res, oi, Eduard?). Parla de debats ideològics i enquadra en Gonzàlez a la banda del “rousseaunismo trasnochado” i l’Estivill a la banda de la ciència (com si el seu llibre contingués una sola evidència científica que avalés les seves teories).
El fet és que després de llegir-me els llibres d’un i d’altre, puc afirmar que en Gonzàlez no proposa cap mètode (a diferència de l’Estivill), i el seu llibre està farcit de referències científiques, estudis i dades (a diferència del de l’Estivill, també). Així que suposo que aquest suposat caràcter “científic” que li atribueix en Cardús al seu amic Estivill no ve avalat pel coneixement profund del treball d’un i altre, sinó simplement perque aquest s’enquadra (o creu que s’enquadra) més en la seva visió de l’educació i de la societat. No diré de “la criança” perquè de la lectura de l’article s’en desprén que no en te gaire idea, d’això. Vull pensar, però, que la simpatia i posicionament no ve encara més reforçada per una amistat personal i perquè La Vanguardia hagi tret una col·lecció de llibres del polifacètic doctor (tant et soluciona el problema de la son, com el del menjar, o ajuda a crear literatura infantil “de gran qualitat i molt pedagògica” – llegeixi’s la ironia, si us plau).
La ignorancia sobre el que està escrivint queda encara més palesa quan diu que els Hospitals amics dels Nens ho son per “autocalificación”. Clar, és evident que no s’ha molestat en esbrinar qui diu que un hospital és o no és amic dels nens, ni què vol dir això, ni tenia temps per fer una simple cerca al google per veure que és una qualificació que atorga UNICEF amb l’aval de l’OMS. Res, bestieses, què importa aquesta minúcia al costat de com s’ho passa el senyor Cardús animant els colors del seu equip...
Però compte, que amenaça amb seguir. Diu per acabar: “Volveré, en un nuevo artículo, a las claves de esta gran división mucho más relevante para nuestro futuro que el combate entre derechas e izquierdas o la discusión sobre la crisis de valores.” (Poseu aquesta frase al google i ja trobareu on llegir l’article sencer.)
Puc entendre que hi hagi gent que no combregui amb el que diuen els llibres de Carlos Gonzàlez. Que cregui en la disciplina, en l’autoritat, en educar a través de la frustració, etc. El que no entenc és que agafin com a abanderat el senyor Estivill que, a banda d’un olfacte finíssim pel màrqueting, uns contactes fabulosos amb els mitjans de comunicació d’aquest pais i una barra total que li permet plagiar i mentir sense que li surtin els colors, no aporta un model teòric i sòlid que serveixi als defensors d’aquesta “ideologia” per fer-se forts en les seves posicions.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
