El mapa de la imaginació d'un nen

Michael Llewelyn-Davis com a Peter Pan, fotografiat per J.M. Barrie

No sé pas si haureu vist mai el mapa de l'esperit d'una persona. Els metges de vegades dibuixen mapes d'altres indrets de vosaltres, cosa que pot resultar força interessant, però ja m'agradaria veure'ls provant de dibuixar el de la imaginació d'un nen, que no solament és confusa, sinó que no para ni un moment de giravoltar. Hi ha ratlles en forma de ziga-zaga com les de la tarja on, quan esteu malalts, apunten la vostra temperatura, i aquestes giragonses deuen ser camins a l'illa meravellosa, perquè el País de Mai Més és sempre, poc més o menys, una illa, amb sorprenents taques de color per ci per lla, bancs de corall i un cert aire de vaixell inclinat a tota vela, i salvatges, i amagatalls solitaris, i follets que en llur majoria fan de sastre, i balmes travessades per un riu, i prínceps amb sis germans més grans, i una barraca a punt d'ensorrar-se, i una dama velleta molt remenuda, amb el nas ganxut.

J.M. Barrie. Peter Pan i Wendy. [Traducció de Marià Manent]

Vacances

Torno després d’un temps de desconnexió total i amb moltes ganes d’explicar coses. Avui reactivaré el blog amb aquest post sobre el que hem fet durant les últimes setmanes, i algunes recomanacions.
Aquestes vacances no estan resultant gaire viatgeres, fins ara les hem repartit entre casa nostra i la família. Els nens han fet un curset de natació, han muntat batalles i escenaris amb els Lego, han dibuixat molt, han vist mil vegades més tota la saga d’Star Wars (i Willow per primer cop), hem anat a la platja i hem fet castells de sorra, hem navegat per un riu, hem comprat bicicletes noves i les hem fet voltar darrere de casa, hem llegit molt, hem passat moltes estones no fent res, hem aprofitat una miqueta l’oferta cultural de Barcelona... Tornarem a la rutina dient que no hem anat “enlloc” però no serà pas cert.
Aquest estiu els meus fills han descobert el Rovelló – i han trigat força a adonar-se de que els dibuixos que havien vist a casa de les cosines alguna vegada s’hi basaven, tot i la “pista” del nom del gos! L’obra d’en Josep Vallverdú és magnífica, jo l’havia llegida de petita però em feia por tenir certa decepció (com m’ha passat amb les obres d’en Sebastià Sorribas que, de totes maneres, han encantat els nens). Ja tenim el llibre endreçat per tornar-hi tan bon punt se’ns comencin a esborrar els detalls...
També ha triomfat El petit Nicolas, de Sempé i Goscinny, tot i la distància entre l’escola que viuen els nens d’avui i la d’aquest petit Nicolas, que s’aproparia més a la dels avis si no fos pel petit detall del franquisme i de que això no és França, ni amb prou feines Europa (inseriu aquí un sospir).
La casa més gran del món, de Leo Lionni, gairebé els fa plorar, i Cosita Linda els ha desvetllat l’interès per King Kong. Per què vivim als afores de la ciutat?, que ha agradat molt al gran i ha deixat indiferent al petit, m’ha semblat agredolç i original, però encara ens te trasbalsats per haver-hi llegit “calcetins” (ho edita Tàndem, editorial valenciana).
I després de passar el vespre llegint tot això als nens, me n’anava a fer les meves pròpies lectures. Però he aparcat de moment els llibres per a adults i estic engrescada de ple amb la literatura infantil. Després del Llibre de fades de l’Arthur Rackham (que no ha escrit ell perquè son contes tradicionals i on no hi ha pràcticament fades, però que està meravellosament il·lustrat), m’hi he posat amb les Historias de Winny de Puh (edició de Valdemar, en castellà... qui s’anima a fer-ne una en català?!?) i amb Peter Pan i Wendy (de Joventut, traduïda per Manent.... em sona estrany després d’haver llegit l’obra en castellà traduïda per no recordo qui).
Per qui només tingui com a referència dels contes tradicionals les adaptacions de Disney (i això en els millor del casos, perquè corren altres adaptacions que fan feredat) pot resultar un xic sorprenent la salvatgina i la cruesa de les històries recopilades per Rackham, a més de l’absència total de correcció política.... és a dir, tota una delícia. Ho recomano molt... inclosa la lectura en veu alta als nens de la casa. Reprendré aquesta tasca properament, després de l’èxit de l’any passat amb un recull de contes de Grimm i un altre d’Andersen (versions traduïdes amb més o menys encert, però no adaptades).
De Winny i de Peter Pan en podríem dir quelcom semblant... Hi hem d’afegir, a més, l’autèntic esperit infantil – egocentrista, variable, tendre i cruel alhora, curiós, infatigable, fidel, generós i egoista, capaç de passar de la fantasia a la realitat com si res – que hi és ben representat. Les pors més profundes dels nens, els seus anhels i preocupacions, l’autèntica diversió, la infantesa... tot està allà recollit i reflectit ens uns personatges que han esdevingut mites populars per mèrits propis. Fins i tot tergiversats, adaptats i maquillats, han cridat l’atenció de moltes generacions. Crec que val la pena posar-los a disposició dels nens en la seva versió original. Allà estan, a la nostra biblioteca, esperant despertar la curiositat dels petits de la casa. De moment, ja estan ben amortitzats: jo n’he tret més profit que de molts llibres per a adults amb aires de grandesa. I prou de parlar-ne.

Un parell de coses per acabar:
Hem vist Up al cinema i, tot i que els nens de ben segur no han captat gran part de les reflexions adreçades inequívocament als adults, els hi ha agradat. Crec que encara que no entenguin part del missatge, és una obra de qualitat i per tant, alguna cosa en queda. Les últimes de Pixar que hem vist (Ratatouille, Wall-E i Up) em semblen molt bones i molt ben fetes... com es mereixen els nens, i també els pares que els acompanyen.
Al Cosmocaixa hi ha una exposició temporal, “Tecnologia comparada: tresors inèdits de la ciència precolombina” que ens ha agradat força. Estava molt ben feta i molt ben exposada, com la major part de les exposicions del Cosmocaixa. Hi havia eines modernes comparades amb eines de l’Amèrica precolombina, molts principis científics i tecnològics exposats de manera entenedora i atractiva, una fantàstica col·lecció de robots de joguina, estris quirúrgics, ginys de fa milers d’anys i altres d’abans d’ahir, i molts muntatges per manipular. En particular (tot i que hi ha moltes més coses interessants), us recomano que passeu una bona estona al ReacTable, una mena d’instrument musical molt divertit i que es pot “tocar” en grup. Jo en vull un!
I acabo perquè això ja és massa llarg.

Il·lustracions de E.H. Shepard, Arthur Rackham, Mabel Lucie Attwell.

Estiu

De Dálle un coliño.

L'enemic

Demà hem d'anar a la biblioteca, a tornar els llibres que vam agafar ja fa uns dies. Un és L'enemic, de Davide Cali i Serge Bloch, publicat per Takatuka.

La irracionalitat de la guerra explicada als nens des de les trinxeres, unes trinxeres amb regust a Primera Guerra Mundial o, el que és el mateix, a Gran Guerra. Dos forats-trinxera al paper, dos soldats a una i altra banda del mirall, un mateix odi, una mateixa por.

Hi pensava mentre esperava que a les oposicions aquest any sortís el tema dels antecedents de la I GM. El món abans de 1914. No va sortir, com tampoc el procés d'hominització ni la neolitització, entre altres coses. No passa res, esperarem dos anys més. Això no importa gaire al costat de les dues trinxeres al paper. Què serà dels meus petits? Dos projectes d'home llençats contra un futur incert. Com sempre ha estat el futur, és clar.

Novetats a la nostra biblioteca

Avui he sortit de compres, a renovar una mica la biblioteca dels nens. Però he tornat amb més llibres d’aquells de “compra’l ara que no saps si quan els busquis els trobaràs” que no pas amb llibres per fer servir, segur, ara mateix. I, a més, no es pot dir que hagi dut gaires novetats, el més modern va ser publicat per primer cop l’any 91. Els més vells, passen dels 40 anys.

Els primers llibres que he ficat al cistell han estat aquests tres de La Galera, de la col·lecció “Pòquer de clàssics. Edició especial 40 aniversari.” El del Viatge al País dels lacets no l’he agafat perquè el tinc de quan jo era una nena.

No se quan els podran llegir. Pel seu compte suposo que fins i tot el gran encara trigarà una mica. Però ara els hi estic llegint jo el Zoo d’en Pitus. El petit (4 anys) només en fa cas a estones, però el gran (7 anys, igual que en Pitus!) ho segueix amb molt d’interès.

Després he vist aquests dos llibres, editats per l’associació de mestres Rosa Sensat.

I, al final, dos àlbums il·lustrats.

El primer d’una editorial que no coneixia, Takatuka, i que sembla que té coses molt interessants. He triat “En Leonard” perquè als meus fills els agrada molt Wolf Erlbruch. “La talpeta que volia saber qui li havia fet allò en el cap” i “Els cinc horribles” són dos dels llibres que més llegim abans d’anar a dormir.

El segon, de Los cuatro azules, una editorial també relativament nova i de la que m’agrada tot el que he vist. Mercer Mayer també és ja un vell conegut dels meus nens, “Un malson al meu armari” l’hem llegit un munt de vegades i els agrada molt, especialment al petit. Aquest llibre que he triat és una història sense paraules.

Enmig del munt de novetats editorials per a nens, és difícil de vegades trobar títols que realment valguin la pena. A mi em sedueix l’aposta segura pels clàssics i les reedicions, i també remenar en els racons que les llibreries dediquen als petits projectes editorials.

La porta de l'escola

Vagi per endavant que no destaco per la meva sociabilitat, i tinc certa fòbia a les aglomeracions.
Però, tot i així, crec que no m'erro gaire si dic que no és civilitzat pretendre que 450 nens - carregats amb carteres, bosses i carpetes - surtin en 10 minuts per unes portes, amb una barrera humana - que es mou de manera impredictible, empenta, s'atura, bloqueja, s'emprenya i s'impacienta - composada per uns centenars de mares, pares, avis, cotxets de nadó, germans grans i petits, oncles i tietes.

Què voleu que us digui? A mi em posa molt nerviosa. I veient aquella gentada no puc evitar pensar... a sant de què algú ha pensat que estabular 450 nens en un mateix indret és bona idea? La sortida, de vegades, s'assembla massa als San Fermines.

La creativitat

No havia vist encara aquest video, el títol em semblava "efectista" i em feia mandra, perquè era molt llarg. Però finalment he decidit mirar-lo i ara... el recomanaria a tothom!